Creat: 21.03.2026 | 05:36

Actualitzat: 21.03.2026 | 05:36

La societat tecnològica ens fa creure que les eines per a comunicar-nos, com els mòbils, per a treballar, com les màquines, o per a pensar, com els models d’intel·ligència artificial, ens proporcionen temps lliure a pleret. Ja ho deia la propaganda de les rentadores de fa uns anys: “Senyora, si el seu marit li compra una rentadora tindrà tot el temps del món per anar a comprar, a la perruqueria...” La propaganda d’ara conserva el mateix esquema: “La intel·ligència artificial li estalviarà centenars d’hores de feina, faci-li fer les cartes comercials, decidir les inversions, etc.” Tot plegat promet eixamplar l’oci disponible, gaudir de la felicitat que el temps de treball nega. Però aquest temps de lleure que tenim els habitants de les societats industrialitzades no és pas llibertat, sinó una prolongació del treball.

Com és possible això? En primer lloc perquè nosaltres mateixos ja no concebem el temps lliure com un espai de creixement personal, sinó com un temps necessari per “reparar-nos” o “recuperar-nos” del treball, a fi de tornar-hi amb més força i ser més productius un cop “carregades les piles”, trista metàfora que ens assimila a una màquina que funciona amb bateries. En segon lloc perquè aquest temps lliure és una còpia del treball. ¿S’ha fixat vostè en el fet que moltes activitats d’oci: xarxes socials, videojocs, plataformes de jocs de rol, requereixen una atenció elevada i uns nivells d’interacció que s’assemblen sospitosament a les tasques laborals de gestió, resposta a correus...? Paradoxalment, ens trobem compel·lits a “esforçar-nos” a l’hora de consumir. En tercer lloc, i no pas menys important, pensem el lleure en termes quantitatius: “He sortit a passejar i he fet 10.000 passes, ho diu el meu rellotge electrònic de polsera connectat al mòbil”, i comptem també els “m’agrada” que ha rebut la nostra darrera publicació a Facebook, a X o a Instagram, com si fos el salari emocional de fi de mes. I encara, s’ha fixat com parlem dels viatges de vacances, com si fossin tasques a realitzar: “Aquest agost ens hem fet la Patagònia”, vacances que, si no publiquem o si no “aprofitem” segons el model social, no tenen valor. Quan sabrem gaudir del lleure sense “fer res”, quan deslligarem la vida de la feina?

© Segre