Creat: 11.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 11.04.2026 | 05:37

Aquesta setmana, concretament el dimecres 8 d’abril, ha fet vint-i-tres anys que un tanc de combat nord-americà va assassinar el periodista José Couso i el seu company Taras Protsyuk mentre estaven a l’hotel Palestine de Bagdad, cobrint la invasió d’aleshores de l’Iraq.

Mesos més tard, per coses de la vida, vaig tenir l’oportunitat d’allotjar-me al mateix hotel i en el meu llibre Mentre l’Iraq dormia (Pagès Editors, 2004. A la tardor en veurem la reedició) descric: “No m’ha sorprès tant la visió des del balcó. Perquè aquest mateix quadre exacte de Bagdad l’he vist desenes de vegades per la televisió. Si surto a fora del balcó, ocupo la mateixa posició que en Taras i en Jose quan van ser assassinats per l’exèrcit nord-americà. Reconec els edificis, el pont des d’on l’obús va ser disparat. M’aboco amb el cap amunt, m’aturo a les plantes catorze i quinze. En els balcons de les habitacions 1402, on estava el periodista gallec, i 1502, des d’on filmava el càmera ucraïnès, encara hi ha restes de maons foradats per l’impacte. Em colpeix trobar-me tan a prop d’on van perdre la vida aquests dos professionals mentre no cometien cap altre crim que fer bé la seva feina. Si no fos per ells i els seus companys, les seves imatges i les seves cròniques seríem una mica més ignorants.”

A dia d’avui s’està lluitant perquè es faci justícia i que aquest crim sigui considerat un crim de guerra. Hi ha hagut diferents iniciatives engegades amb aquest propòsit però encara no han donat el seu fruit. És una vergonya la impunitat d’aquests bojos que ens governen. El pitjor, però, és que vint-i-tres anys després no estem millor, ans el contrari. El 2025 s’ha tancat com l’any en què s’ha batut la xifra rècord de periodistes assassinats. Segons el CPJ (Comitè per a la Protecció de Periodistes) se situa en 129 professionals de la comunicació morts, la gran majoria a Gaza.

Els atacs reiterats i deliberats a la premsa és un atac directe i sense escrúpols a la llibertat d’expressió i al dret de la ciutadania de ser informats. Revisant les dades, també caldria destacar que, a més de ser assassinats, també n’hi ha molts de presos i, per tant, a efectes pràctics vol dir que tampoc poden fer la seva feina.

Des d’aquí podria semblar que tot això no ens afecta. Que ho tenim lluny. Però allò cert és que jo ho veig a prop.

Les estratègies per evitar la circulació d’una informació objectiva i lliure cada cop són més subtils. És a dir, no cal arribar a l’extrem de l’eliminació de la font, sinó que amb diners, algoritmes, entreteniments varis i censura ja en tenim prou per tenir la ciutadania anestesiada i silenciada. I així ens va.

© Segre