Creat: 09.04.2026 | 05:38

Actualitzat: 09.04.2026 | 05:38

Està assegut en una butaca de la sala, l’home de flocs blancs als polsos, rictus trist i ulls aigualits.

“Durant la meva vida professional, explicava als meus alumnes que l’origen i el significat del dia de la Mona eren incerts i que es tractava d’un de tants costums pagans adoptats pel cristianisme. Una de les teories és que el mot mona, com a pastís, deriva de l’antic àrab Mûna, que vol dir regal. Malgrat que altres asseguren que prové de la paraula llatina Munda, que eren uns cistells a vessar de dolços i ous que, durant el mes d’abril, els romans oferien a la deessa Ceres. També hi ha qui considera que la Munda era un pa decorat amb ous que es regalava en senyal d’amistat.

»Recordo els dies de la Mona de la meva infantesa quan tota la família passava aquest dia al camp. Les graelles, el foc a terra, l’olor de la carn a la brasa. Les hores s’escolaven entre jocs, corredisses i cridòria. Cada cop que afegia un any a la meva vida, a la massa del tortell li afegien un ou. La darrera vegada que me la van regalar, era tan gran que em van haver d’ajudar per poder sostenir-la.

»A l’adolescència vaig deixar de celebrar-ho amb els pares per a gaudir-ne amb els amics. Escoltàvem música, parlàvem de llibres, cinema i picàvem l’ullet a la noia que ens agradava.

»Vaig celebrar aquesta festivitat amb la colla fins que la meva dona va morir. Llavors, ja no hi vaig tornar. No em sentia amb cor de rodejar-me de rialles i brogit. Des d’aleshores ho hem celebrat en l’estricta intimitat familiar, el meu fill, la nora i les netes.

»Aquest any, ells han passat les vacances de Setmana Santa de viatge i jo m’he quedat sol, amb l’única companyia d’un nus a la gola i els records. Enguany he viscut el Dilluns de Pasqua més trist de la meva vida.”

La música repetitiva del telèfon treu de l’abstracció l’home. La veu de l’altre costat de l’aparell té el poder de canviar-li el rictus trist de la boca per una rialla.

“M’acaba de trucar el meu fill. El cap de setmana que ve el passaran amb mi. Ben aviat la casa estarà a vessar del soroll de les converses, la música, les corredisses de les nenes i el rebombori.

»Ara plores. Ara rius. Això és la vida? Una successió constant de somriures i llàgrimes?”

© Segre