Creat: 10.04.2026 | 05:37

Actualitzat: 10.04.2026 | 05:37

Una història en la qual la contenció de la jove protagonista davant de situacions que la sobrepassen, aquest veure com succeeixen les coses al seu voltant i en ella mateixa, marquen el fil conductor de La buena hija, i les circumstàncies que viu en primera persona i que observem, que s’endevinen en detalls que van enllaçant-se els uns amb els altres per entendre el personatge, a aquesta noia el pare de la qual idealitza, desitjant afecció mútua com en aquells instants amb bona química.

Un pare artista plàstic que li ha traspassat el gust per pintar en els moments de proximitat i afecte que tant desitja, encara que tot això no signifiqui que ell és un bon pare, ja que és un home que no amaga els seus rampells violents, les desagradables situacions de desesperació que provoca i que, als ulls d’una adolescent, confonen, col·locant-la davant del desig que tot flueixi i vagi bé, davant la realitat d’un home difícil en fets i conductes, d’una ira mal continguda.

La directora catalana Júlia de Paz Solvas, que també firma el guió juntament amb Nuria Dunjó, se centra en la figura de Carmela, una nena de dotze anys d’edat, que viu massa de prop la traumàtica separació dels seus pares i que va descobrint per fets que a ella mateixa li afecta la realitat d’una situació gens agradable que la col·loca enmig d’un conflicte en un món d’adults.

Carmela viu amb la seua mare i la seua comprensiva àvia després de la ruptura. Ella és una adolescent jovial que, amb les seues amigues, va descobrint la pubertat, les bromes i els jocs amorosos, encara que en tot moment plani l’ombra d’aquest pare ferit en el seu desafecte que trenca amb la quotidianitat, que l’ofusca i que la reintegra en els problemes de desavinença dels seus progenitors.

La pel·lícula La buena hija és un drama que posa pressió a situacions incòmodes, que es dedueixen d’una mala separació i de les seues desavinences, on es percep aquesta brusquedat que traspassa al personatge de Carmela creant dubtes, incomoditat, recaient en ella decisions que no li pertanyen, que la deixen en la disjuntiva de ser el dit acusador o indecís cap al seu propi pare que adora més enllà del que aquest es mereix, i pressionada per una mare que, sense pretendre-ho, li ha transferit la vivència d’una situació compromesa.

És de celebrar com alguns actors i actrius joves, amb la seua naturalitat, aconsegueixen amb solvència integrar-se en complexos drames per convertir-se en l’eix central d’històries difícils, com aquí és el cas de Kiara Arancibia, tenint com a contrapès el bon treball actoral de Julián Villagrán com aquest home enutjós que no ha sabut ni sap quin és el lloc del pare.

© Segre