Creat: 25.03.2026 | 05:37

Actualitzat: 25.03.2026 | 05:37

Escoltava El Matí de Catalunya Ràdio el 20 de març, Dia Mundial de la Felicitat. Parlaven de joves desesperançats. Que han crescut amb un relat que els diu, una vegada i una altra, que no hi ha futur. I si no hi ha futur, costa molt imaginar la felicitat. Després entrevistaven Oriol Junqueras, que, en relació amb això, parlava de la banalització del coneixement. Ja no escoltem qui més sap, sinó qui més soroll fa. Ja no té valor qui està més preparat, sinó qui la diu més grossa. I així anem, repetint idees sense saber qui les ha dit ni quina intencionalitat hi ha al darrere. Les repetim. “Malfia’t d’un titular que t’enfada o t’indigna”, deia fa uns dies la periodista lleidatana Rosa Rubió en un taller sobre fake news.

Aquests dies s’han fet virals vídeos de joves que no saben qui és el president de la Generalitat o quina serralada separa Catalunya de França. Ens escandalitzem. Però potser el problema no és què no saben, sinó què no consumeixen. Perquè cada cop hi ha més gent que presumeix de no escoltar ràdios, de no mirar informatius, de no llegir diaris, de viure al marge de l’actualitat. “Si passa alguna cosa important, ja m’arribarà”, diuen. I sovint tenen raó: els arriba, però filtrat, manipulat o incomplet, a través de les xarxes socials.

Per tant, com sabran qui és el president de la Generalitat? I, encara pitjor, com sabran a qui votar en funció de la seva ideologia? Qui tingui més habilitat per fer córrer informació a través de les xarxes s’endurà el gat a l’aigua. I la resposta és evident: qui domini les xarxes.

Potser per això cada cop hi ha més gent que ha desconnectat dels informatius. I potser per això també cal repensar com expliquem el món. Fa uns dies, des de L’Oest vam participar en una sessió amb professionals de 3Cat per parlar de periodisme constructiu. Amb veus com Alfredo Casares, Cristina Grao o Sergi Mulero, es va posar damunt la taula una idea: potser cal explicar la realitat d’una altra manera, sense renunciar al rigor i a la crítica, però tampoc a l’esperança, seguint els preceptes del periodisme de solucions, del periodisme constructiu.

Perquè potser la felicitat —la de veritat— no passa per ignorar el que ens envolta. Passa per entendre-ho millor. I, sobretot, per saber en qui confiar.

© Segre