Ens afirmen que hi ha un nou ordre mundial. Sabem que naveguem, però no quin és el nostre destí. La dialèctica de la por s’imposa. Del dit al fet. De les paraules a la guerra. El traçat és ben curt. Arreu i al nostre petit país de la península hi ha una paraula que, en els darrers temps ha fet fortuna: polarització. El fet que hi hagi punts de vista diferents no és pas negatiu, al contrari, pot enriquir. El realment perillós és allò que els estudiosos en diuen «polarització tòxica». Situar l’adversari polític com a enemic amb una simplificació dels arguments. Considerar que uns són els bons i els altres els dolents formar part d’aquest escenari tòxic que ens envaeix.

Neixen nous partits polítics, com Aliança Catalana (AC), que formen part del nou ecosistema que fuig de la centralitat, que simplifica el discurs i que els sondejos li atorguen una representativitat que pot ser decisiva en la governabilitat de molts municipis a partir de les eleccions del maig de l’any vinent. Les bombolles oportunistes es fan grans i esclaten, més aviat que tard. Ho hem vist amb el fenomen de Ciutadans o, en sectors de l’òrbita de Podemos. Molts dels seus líders han desaparegut de l’espai públic o s’han integrat a formacions capaces de resistir les tempestes cícliques que ens envaeixen.

A Manresa, el tauler polític local es mou amb la intenció de desinflar AC. Els hereus de l’antiga CiU fan malabarismes tàctics. Semblen haver abandonat el tradicional centralisme convergent que anava des de posicions socialdemòcrates a la democràcia cristiana. Si Junts, amb Bacardit i Perramon al capdavant, se’n va a la dreta, qui es quedarà al centre polític manresà? El PSC i ERC tindran molt més espai per ocupar. Salvador Illa ha demostrat, en l’àmbit català, que és capaç de formar un govern amb polítics de diferents procedències i, aparentment sense esquerdes. Anjo Valentí seguirà la mateixa línia d’Illa o tibarà de la seva escuderia per fer llista? Esquerra fa pocs moviments perquè, probablement, confia que el principal aval serà l’obra feta, en curs o la projectada. Els vents del partit a escala nacional no l’ajuden. A ERC no hi ha un únic discurs, ni un lideratge sòlid. Avui dia, Marc Aloy s’ha de refiar d’ell mateix i del seu entorn proper. Al llarg dels anys, hem vist alcaldes que han sobreviscut, mentre els seus partits s’enfonsaven.

Les municipals són les eleccions que mouen més passions a les poblacions petites i mitjanes on els votants és molt probable que coneguin personalment els seus candidats, les seves fortaleses, les debilitats, les famílies, els entorns... Un repte important arreu serà esquivar la polarització tòxica amb discursos simples focalitzant tots els mals en la seguretat i la immigració quan la realitat és molt més complexa.

Per cert, a Manresa, on el tauler ja es mou, no deixa de sorprendre que entre els partits amb més opcions no hi hagi cap dona al capdavant. El maig farà 47 anys de les primeres eleccions locals sense que mai cap dona hagi arribat a l’alcaldia. Per reflexionar.

I, novament, per cert, bona part d’aquest dibuix polític pot canviar substancialment si abans de les municipals es fa efectiva la sentència de l’amnistia i Carles Puigdemont torna a Catalunya.

© Regió7