Soc de mirar al cel, jo. Ho faig a consciència i també quan no soc conscient de res. Miro al cel i penso en quanta gent deu estar en aquest mateix moment mirant el mateix cel que jo. També ho faig de nit i aleshores tot té una altra dimensió. El cel estrellat, omnipresent, a mi, em fa sentir grandiosament petit. Molt poètic tot plegat. Me’l miro, el cel, i em reconcilio amb la terra. Ara, però mirem el cel, bàsicament, per si plou. Per ser precisos mirem el cel pensant, desitjant, que si prestem molta atenció al cel, el cel ens plourà al damunt, que és justament la resposta que volem. Cap més. M’he mirat al cel aquests dies coincidint amb l’entrada en l’estat........

© Regió7