Anava a escriure que el més assenyat seria no haver d’escriure. Quedar-me quiet, pensatiu, reflexiu, dubtant i dubtós. I si? Qualsevol cosa que m’ajudi a explicar que no tot està bé i que no tot val i que aquest instant que vivim planetàriament no s’aguanta per enlloc. I el que vivim de país tampoc. No afegir més llenya al foc, no espatllar-ho més, no repetir-me, no malbaratar pensaments amb frases construïdes maldestrament que no ajuden no aporten, no construeixen. L’estupefacció pel que passa ens converteix en còmplices espectadors quan ens hauríem de tornar tots activistes vitals de l’ara i per sempre. Canviar-ho tot perquè res continui igual. I fer-ho bé perquè si fallem, que sovint no fallem en el diagnòstic sinó en la recepta, l’extrema dreta empoderada de guais se’ns ho menja tot barroerament alçant, fins i tot, sobretot, banderes delicades com la llibertat. Les llibertats. Anava a escriure de coses que em passen per dins i se’m noten per fora i per fer-ho m’he aturat un moment sol i en silenci i en calma, tres ingredients que acostumen a resultar vitals per escriure però que, ves per on, realment son ingredients essencials per viure. I no hi vivim en silenci, ni en solitud personal ni en calma. I quan he aconseguit estar-hi m’he adonat que, realment, el que volia no era escriure sinó quedar-me així. En silenci i en la calma de la solitud. I quan hi estàs i et reconcilies, per un instant, amb aquest estat on només t’hi trobes a tu, llavors, sents els teus pensaments honestos que et brollen per dins sense cap mena d’ego ni cap mena d’intenció i et diuen que no pot ser de cap manera. I és llavors que calles per escoltar-ho tot atentament i sobretot per escoltar-te. Llegit així costa més d’entendre que no pas posan-te a fer-ho, els ho asseguro. I quan mes en calma estava, més inquiet em sentia perquè penso, sento, proclamo, que si alguna cosa necessita ara mateix la vida és calma. Calma per fer-ho tot i fer-ho bé i no deixar de fer res però fer-ho tot amb consciència. I he de confessar que he practicat aquest exercici personal amb la mera intenció de fer un petit article on hi hagi algun concepte d’interès per ser compartit. I em sap greu, però un cop hi era ni això. No tinc article però sinó els explico bé el procés pensaran que no son maneres aquestes de fallar a una cita. Però si m’han llegit bé entendran, segur, que en moments tan convulsos, res millor que el silenci, la solitud de pensament que és consciència i la calma. Molta calma. Imprescindible calma per passar, quan sigui, a l’acció. Quan sigui. I potser ja va sent hora. Però això no m’atrevia a escriure-ho.

© Regió7