El debat al voltant de la planta de biogàs projectada a Moià reflecteix la contradicció entre la transició tecnocràtica i els límits biofísics del territori. Des de la Teoria de Xarxes, podem descriure el sistema com un graf de nodes i fluxos, homòleg a les xarxes ecològiques. L’alcalde Dionís Guiteras defensa la instal·lació com un model virtuós on el municipi interconnecta cinc nodes font de residus (purins, tones d’orgànica, fangs de depuradora, xerigots lactis i fracció verda) per alimentar un node de transformació (el digestor). A través d’arestes de distribució energètica, el consistori promet generar estalvis de 700.000 euros en autoconsum, finançar un bo social i escalfar una piscina climatitzada. Una solució aparentment rodona.

Malgrat tot, sota el vel d’aquest idil·li discursiu, una anàlisi de l’arquitectura material del graf revela profundes paradoxes sistèmiques irreconciliables. S’evidencia el que el mestre Ramon Margalef definia com l’«ecologia de pala i escombra»: l’obsessió per dissenyar enginyeries que netegin les........

© Regió7