Hi ha un biaix cognitiu persistent en el debat ambiental contemporani: la tendència a concebre la natura com una entitat estàtica. Sovint s’idealitza el medi com un paisatge immutable, regit per equilibris fixos que operen a tall d’estat ideal d’un ecosistema. Sota aquesta premissa, la desaparició d’una espècie s’etiqueta com a pèrdua, el seu retorn com a restauració, i l’arribada de noves poblacions com a invasió. Tanmateix, aquestes categories podrien estar emmascarant una ficció conceptual: la creença que la biosfera posseeix un estat de repòs originari que l’ésser humà té la capacitat de restituir.

L’ecòleg G. Evelyn Hutchinson va proposar una metàfora fonamental que qüestiona aquest paradigma en definir la biosfera com un «teatre ecològic» on es desenvolupa el «drama evolutiu». Des d’aquesta perspectiva, l’ecosistema no actua com un decorat fix, sinó com un........

© Regió7