Si haguéssim de pensar Manresa per a un perfil concret de ciutadà, proposaria fer-ho per a una dona de vuitanta anys, que viu sola en un pis antic, que va a comprar a peu empenyent un carro, i que necessita seure de tant en tant i que a l’estiu pateix calor. Si aconseguíssim fer una ciutat adaptada i amable per a ella, probablement hauríem encertat la ciutat que necessitem tots. Vivim més anys i cada vegada hi haurà més gent gran. Això és una molt bona notícia que, sovint, s’explica com una amenaça: el «tsunami gris», el col·lapse de les pensions, el cost de les cures o la pressió sobre el sistema sanitari. Paradoxalment, arribar a vell és un problema col·lectiu i no una de les grans conquestes de la nostra societat. Com a societat organitzada no hem avançat en paral·lel al ritme de l’esperança de vida de les persones, i........

© Regió7