La majoria de les persones que van viure l’arribada de l’home a la Lluna recorden què feien en aquell moment. El meu avi explicava que el 20 de juliol de 1969 es va llevar de matinada per poder veure per la televisió com Neil Armstrong es convertia en la primera persona a trepitjar la superfície lunar. «Un petit pas per a un home, un gran salt per a la humanitat», va dir l’astronauta en una frase que ha passat a la història i que encara avui simbolitza una de les gestes més importants del segle XX.

Aquella fita feia pensar que s’iniciaria una nova etapa d’exploració continuada del satèl·lit. Però, des del 1972, quan va tenir lloc l’última missió tripulada de l’Apollo 17, cap persona ha tornat a la Lluna. En els darrers anys, però, l’astre nocturn ha recuperat protagonisme i s’ha tornat a situar al centre del focus mediàtic amb la missió Artemis II, que ha fet un recorregut al voltant del satèl·lit, amb l’objectiu que serveixi com a avantsala per a futures missions que permetin tornar-hi i, fins i tot, establir-hi una base permanent.

Salvant les distàncies amb l’Apollo 11, aquests dies molts ens hem tornat a enganxar davant les pantalles per veure l’enlairament del coet i com la tripulació emprenia un viatge de deu dies per a l’espai exterior. De la missió ens han arribat imatges sorprenents que han omplert les xarxes socials, on s’observa la Terra des de la Lluna com una esfera perfecta, similar a una canica blava flotant. Una imatge que ens dona una lliçó d’humilitat sobre les petiteses humanes, però que no sembla aturar cap guerra ni tampoc cap estratègia geopolítica per demostrar capacitat tecnològica i liderar la cursa espacial.

Entremig dels interessos de les grans potències, llegir reflexions com les de l’astrofísic manresà Ignasi Ribas (vegeu edició del 7 d’abril del 2026) resulta esperançador. L’exdirector de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya explicava que és «una molt bona notícia» que hi torni a haver un programa de vols tripulats a la Lluna, amb perspectives de continuïtat i, fins i tot, d’un assentament, i reivindicava la curiositat com a motor de la recerca científica davant els interessos geopolítics. «Missions com aquesta expandeixen la consciència humana explorant llocs nous i satisfent la necessitat exploradora que tenim i que ens ha portat on som ara». Sembla, però, que encara estem lluny d’aquesta lògica i que ens cal molta evolució per fer passos endavant conjuntament com a espècie.

© Regió7