Tenim un grup d’acompanyament en el dol, igual com tenim un hospital, i un parc de bombers, i un cos de rescat de muntanya i molts altres serveis d’emergències i d’assistències diverses que m’agradaria no haver de fer servir mai però que em tranquil·litza saber que hi són. Des de fa 25 anys Manresa compta amb el Servei d’Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central del qual n’he tingut notícia a traves d’algunes persones que n’han estat usuàries. D’una manera unànime, totes, absolutament totes, m’han parlat del gran suport que els ha suposat en un moment complicat de la seva vida. I cada cop que ho han fet ha sortit també a la conversa el nom del seu artífex, el psicòleg Carles Perarnau, l’ànima - per dir-ho amb el nom que més li escau- d’un entorn on s’han sentit acollides i que les ha ajudat a tirar endavant quan més ho necessitaven. Tenint-ne tan bones referències i pensant que era una cosa tan consolidada com una institució, m’ha sorprès desagradablement saber que aquell servei que em sembla tan necessari podria tenir els dies comptats per problemes de finançament.

De vegades hi ha coses que ens estimem més no saber-les, i una d’elles és el destí (precís i perfectament desglossat) dels diners públics. Clar que, per molt que preferim ignorar-ho, sovint veiem com es llencen en ximpleries que no tenen cap sentit ni cap utilitat. O bé com es destinen a causes, projectes i entitats que ni de bon tros es poden comparar amb aquell Servei d’Acompanyament en el Dol que fa una funció social de tanta utilitat. Seria fàcil obrir la caixa dels trons i repassar les subvencions desorbitades que es destinen a segons què, però potser no cal: crec que les més escandaloses són a la ment de tothom. Pensant en aquell desgavell es fa encara més incomprensible que un servei tan important com el que ofereix el grup d’acompanyament en el dol es pugui veure abocat a desaparèixer. Aquesta ciutat que vol ser tan transformadora i tantes coses més, no ho hauria de permetre de cap manera. És precisament en moments com aquest quan cal demostrar-ho amb fets i no només amb paraules. Perquè cuidar els qui pateixen en silenci també és construir una comunitat més digna i més humana.

© Regió7