Vaig sentir especialment la mor de Xavier Jovés, tot sabent que estava força malalt perquè era d’aquelles persones que la il·lusió per fer coses i ajudar els altres el mantenien contínuament en acció. Havíem col·laborat amb diversos temes i darrerament se m’havia ofert com a col·laborador particular. Res li semblava impossible i mai no es donava per vençut. Sempre s’ha de lluitar fins al final, deia. I així ho ha fet. Recordo que el que va començar com una anècdota va acabar amb una gran satisfacció personal, gràcies a l’entusiasme que el caracteritzava. Una de les pàgines que redacto al Pou és la crònica social, on per mitjà d’una fotografia es pot arribar a contextualitzar una època. És una feina apassionant. Doncs bé, feia gairebé dos anys, que amb l’amic Lluís Virós teníem una fotografia entre mans que no hi havia manera de treure’n l’entrellat. Primer, capficats que es........

© Regió7