La història econòmica recent mostra un patró recurrent: cada crisi tendeix a justificar un augment sostingut de la despesa pública i una ampliació de l’abast de la intervenció de l’Estat en l’economia. Aquest fenomen s’observa tant després de la Gran Depressió del 1929 com arran de la crisi financera de 2008 o, més recentment, durant la pandèmia de 2020. En tots aquests casos, l’emergència esdevé una finestra d’oportunitat per redefinir el paper del sector públic a l’alça.

En aquest context ha guanyat visibilitat la Teoria Monetària Moderna (TMM), que ofereix una reinterpretació radical del finançament públic. La seva tesi central és que els estats amb sobirania monetària no afronten una restricció pressupostària convencional, ja que poden crear la moneda en què gasten. El límit, segons aquesta perspectiva, és el risc d’hiperinflació. Aquesta proposta ha estat presentada com una eina intel·lectual per legitimar polítiques de despesa expansiva sense la por al dèficit o al deute.

La TMM pot entendre’s com una radicalització del keynesianisme, portant un pas més enllà a John Maynard Keynes (1883‑1946), que defensava el dèficit públic com una eina conjuntural per estabilitzar l’economia en períodes de recessió, però insistia en la necessitat d’equilibrar els comptes públics a llarg termini.

Michal Kalecki (1899‑1970), economista polonès d’arrel marxista, va formular una tesi molt més contundent: els dèficits no........

© Regió7