Manifestación de profesores por la calles de València el pasado marzo. / Fernando Bustamante

La situació de l’educació valenciana ha arribat a un punt límit. El conjunt del professorat i les seues organitzacions sindicals no poden continuar esperant davant una degradació sostinguda de les seues condicions laborals i, sobretot, de la qualitat del servei públic que ofereixen. No es tracta únicament de la recuperació del poder adquisitiu perdut en els darrers anys —qüestió ja de per si inajornable—, sinó del conjunt de reivindicacions que conformen una plataforma unitària àmpliament compartida: la reducció de ràtios, l’increment de plantilles, la disminució de la càrrega burocràtica, la millora de les infraestructures educatives i la defensa efectiva de la llengua.

Aquests elements no sols generen un malestar creixent entre el professorat, sinó que impacten directament en l’atenció educativa que rep l’alumnat. Ací està el nucli del conflicte: no estem davant d’una demanda corporativa, sinó davant d’una exigència col·lectiva per garantir un sistema educatiu públic, digne, equitatiu i de qualitat.

En aquest context, resulta difícilment comprensible —i políticament injustificable— la incapacitat de la Conselleria d’Educació per a iniciar una negociació real i efectiva. La inacció institucional, lluny de desactivar el........

© Levante