Miscel·lània albaidina, de Mª Luisa Pla Tormo. / L-EMV

Havia tingut sort amb el vent, però no volia temptar la sort i, no obstant l’agradable conversa i la companyia, em vaig alçar. Ella em va acompanyar fins a la porta de l’Aljorf. La moto ja estava a prop. Abans d’anar-se’n, però, obrí la seua bossa i tragué un paquet. Taxativa m’ordenà: “llig-lo, ja em diràs”. Em vaig quedar sorprès, clar. Ens acomiadàrem, vaig moure. Retorn. El vent seguia instal·lat dins el parèntesi, esgotat de bufar tantes jornades. A la vesprada vaig esgarrar el paper de l’embolcall.

Miscel·lània albaidina era, és, el títol; Mª Luisa Pla Tormo, l’autora. El primer impuls va ser deixar el llibre en l’arxiu mort, però vaig recordar el compromís amb la meua amiga i vaig seure disposat a fer-ne una lectura, com a màxim, en diagonal. No fou així, però. Qui tinga uns coneixements elementals d’història sap les línies grosses dels esdeveniments, dels avatars de la societat espanyola en el decurs dels segles. Ara bé, amb la lectura d’este llibre, allò que donem per suposat, per sabut, cobra vida, vida real, vull dir, inclús palpable quasi: el passat se’n fa visible, de manera que ens il·lumina i podem trobar millor la drecera correcta de les nostres passes.

Pose un exemple. En el capítol relatiu a la milícia obligatòria, referint-se al primer quart del segle passat i, basant-se en les dades de reclutament, es poden extraure conclusions importants: l’alçària d’estos jóvens era, comparada amb l’actual, sensiblement inferior, la qual cosa denota una alimentació insuficient i una cura de l’organisme francament dolenta. Estem parlant de fa cent anys, la qual cosa, diu moltes coses de la societat que hem deixat i de l’amnèsia col·lectiva en la què estem immersos.

Col·lateral, el tema del patriotisme. En el període esmentat també se’n parlava. La pàtria, com les antigues deïtats, exigia del sacrifici d’un bon contingent de jóvens. Sang jove, sang fresca, per a regar les flors de l’altar patri. Es tractava, i l’autora ens ho recorda, de guerres colonials ben alienes a les necessitats reals del comú dels espanyols. Mitjançant un sistema de quotes, aquelles persones que, per sorteig havien d’acudir a la guerra de Cuba, primer, o a les d’Àfrica després, podien, amb una substancial compensació econòmica a les arques de l’Estat, escapolir-se’n d’eixe servici militar concret. Ara bé, si la persona substituïda queia en combat, el soldat que havia pagat per no anar a la guerra era cridat de nou i, també li cabia la possibilitat de lliurar-se’n una segona vegada mitjançant una altra aportació. Amb estos precedents, no resulten estranyes les revoltes ocasionades a ciutats com Alcoi, Barcelona i tantes altres per rebutjar la crida d’acudir a la guerra. Sobre esta qüestió el llibre presenta un document que, tret de context no pot entendre’s: una fulla publicitària per a lliurar-se’n del servici militar en África, tarifes incloses. Patrioterisme pervers i avís per als temps que corren: aquells qui més cridaven a les armes, que més al·ludien a la necessitat de l’honor patri, eren, i també hui ho són, els primers a fer exactament el contrari: lliurar-se’n. Evidentment les classes populars en prengueren nota.

Així, les dades que pacientment ha recopilat l’autora són tan sorprenents com eloqüents. Més del 29 per cent dels albaidins aconseguiren no anar a la mili per motius, diguem-ne, justificats. Ara, si tenim en compte els pròfugs, el percentatge d’absentisme militar supera el 43 per cent. L’autora encara en trau més profit a estes dades d’allistament municipal i constata com, en el primer terç del segle XX les successives promocions aportaven percentatges escandalosos d’analfabetisme: taxes oscil·lants entre el 52 i el 28.

I és que en el llibre trobem la concreció de temes històrics com ara el pas de la societat estamental a la liberal en un lloc concret. En el nou sistema la propietat privada era sagrada i, violar este principi podia tindre conseqüències. Potser vostès recorden un magnífic film d’Ermanno Olmi: L’albero degli zoccoli (1978): una família és expulsada de la masia després que el pare haja tallat una branca per fer-li uns esclops al seu fill. Doncs bé, l’autora aporta un document en el què queda reflectida la pena pecuniària imposada a un pobre home per “furtar” una branca de pi. Això no és cap literatura, cap ficció, és real. Amb esta data podem entendre, perfectament, què suposava l’orde social imposat per la burgesia per a salvaguardar les seues propietats privades. Este manteniment de l’orde es va dur a terme per dos agents principals: els alcaldes i la Guàrdia Civil. L’autora ens mostra com els primers eren nomenats, digitalment pel governador provincial, per suposat, entre els notables de la vila: burgesos. La Benemèrita, ja se sap, era la guardiana de l’orde establit. I, quan hi havia eleccions, funcionaven les xarxes clientelars. Tot controlat.

Ignore si les casualitats existixen, però quasi simultàniament vaig llegir l’article, impagable, de Josep Miralles Climent en Levante-·EMV, sobre el Front Popular. Com reflexa el llibre, les distàncies entre les classes socials eren, senzillament, abismals. De fet, els salaris que percebien els operaris resultaven totalment insuficients per a mantindre, inclús, al propi treballador. L’exercici de la democràcia formal, en eixes condicions era, certament, difícil, i el clima d’enfrontaments, al què al·ludix Climent, quasi inevitable.

Vaig cridar l’amiga, li vaig donar les gràcies pel llibre perquè, realment, n’havia tret profit. Vaig preguntar-li quin partit governa Albaida: el Popular. Felicite l’alcalde: deuen estar molt sobrats de talents en aquella vila com per a permetre’s el luxe de no haver editat el llibre de Pla Tormo. ¿A què tenen por? Torna el vent.

Suscríbete para seguir leyendo

© Levante