Aquest passat dimecres s’ha clausurat el cicle de conferències que l’IEI ens ha ofert sota el títol genèric de 50 anys de democràcia?. En primer lloc, un aplaudiment pel títol: aquest interrogant ho és tot. L’any passat va fer 50 anys que vam enterrar el Franco, en el sentit més literal. I en lloc d’aplaudir acríticament, em sembla del tot imprescindible que ens preguntem on érem i on som ara, i quin balanç en podem fer.

Com que jo pertanyo a una de les generacions que vam viure i participar en la transició, puc parlar per experiència pròpia. A més a més ho faig des de la perspectiva d’aquells que crèiem que era impossible fer una transició més o menys pacífica des de la dictadura a un règim democràtic i que ens vam veure sorpresos pel gir que molts franquistes –traducció IA: feixistes– van fer per pujar al carro i intentar democratitzar el règim.

Per tant sembla perfectament lògic que, amb l’excusa d’una data assenyalada –els 50 anys de la mort del dictador– ens plantegem què és el que hem aconseguit. Si ja podem considerar-nos en una societat democràtica o encara arrosseguem massa vestigis d’un règim autoritari al qual vam estar sotmesos durant tants anys. Jo crec que hem d’anar amb molt de compte quan intentem analitzar aquesta qüestió i precisament per això m’ha semblat molt interessant la reflexió que ens proposava l’IEI. No ens costa gens detectar dèficits democràtics en la nostra societat actual, suposo que tots n’estem convençuts. Però el grau de democràcia, com gairebé tot, és relatiu. La pregunta que ens plantejava el cicle de conferències tenia una doble vessant que en gairebé totes les sessions es van barrejar. D’una banda, com valoràvem la comparació entre el nostre actual nivell de llibertat i el de la dictadura. Per l’altra, com valorem aquesta situació actual en relació amb el nivell de llibertat que voldríem.

En relació al primer tema, la comparació entre la situació actual i la del franquisme, em sembla evident que tothom ha d’estar d’acord en què no hi ha color. Fa cinquanta anys ni tan sols s’hauria pogut plantejar una discussió com la que ara comento ni tampoc era imaginable una llibertat d’opinió com la que ara tenim. Precisament per això era una dictadura.

La segona qüestió a mi em sembla que tampoc admet gaire discussió: el nivell de llibertat que tenim no arriba al grau que seria desitjable. Per exemple, i per posar un exemple que ens és proper, avui en dia tenim tancat a la presó un lleidatà com nosaltres (seria igual que no ho fos), en Pablo Hasel, per les lletres d’unes cançons que cantava. I com ell podríem posar molts altres exemples de dèficit democràtic. Em sembla evident, per tant, que no hem arribat al nivell de llibertat que les generacions actuals, i tantes generacions anteriors, hem desitjat.

El corol·lari que jo he extret d’aquesta reflexió que ens proposava l’IEI ha estat aquesta: en aquests 50 anys hem fet un pas de gegant cap a la democràcia. Però encara no hem arribat al nivell que era i que encara és desitjable. Hem de continuar lluitant per arribar-hi.

© La Mañana