Treballs a la Ronda Oest, on les entrades i eixides de la ciutat són certament millorables. / Áxel Álvarez

Les entrades i eixides de la ciutat des de la Ronda Oest són certament millorables. Després de dècades en què aquesta qüestió ha anat guanyant protagonisme en la demanda ciutadana, és positiu que el govern municipal decidisca actuar-hi. El problema no és la intervenció, sinó el concepte amb què es planteja. Les declaracions dels responsables polítics sobre la infraestructura verda que han transcendit a la premsa fan pensar que es continua confonent aquest concepte amb una simple operació d’estètica urbana. La infraestructura verda, però, no és jardineria urbana: és una infraestructura del territori.

Es tracta d’un espai molt ampli que, diàriament, suporta un gran moviment de persones que hi acudeixen o transiten caminant, en bicicleta, en transport públic o vehicle privat. Alhora, és també zona d’esbarjo, amb jardins, un geriàtric, un centre d’oci i comercial, un cementeri, centres educatius, un parc comarcal de bombers i, ara també, un poliesportiu. Hi ha molts metres quadrats de vials i zones verdes ─bastants més dels que es renovaran ara─ sobre els quals es podria actuar per millorar el que ja existeix i integrar aquest espai amb la resta de la ciutat i el seu entorn mitjançant la infraestructura verda. Tot plegat, a més, al bell mig d’un barri urbanísticament deprimit que necessita estímuls de manera evident.

Segons la Llei d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Paisatge (LOTUP), la infraestructura verda és «una xarxa d’espais amb valors ambientals, paisatgístics i culturals que, connectats entre si, garanteixen la conservació dels ecosistemes, la biodiversitat i la qualitat del territori». La llei posa l’accent en la connexió entre aquests espais i en la seua funció territorial.

No tot el que és verd forma part de la infraestructura verda.

Només ho és allò que respon a valors ambientals, culturals o paisatgístics i forma part d’una xarxa territorial connectada.

Dit d’una altra manera, la infraestructura verda no és un simple element decoratiu de la ciutat, sinó una de les seues estructures bàsiques. És una infraestructura del territori, no un element de jardineria. Igual que la xarxa de carrers o el sistema de transport organitzen l’espai urbà, la infraestructura verda hauria d’ordenar la relació de la ciutat amb el seu territori i connectar els seus principals espais naturals i paisatgístics.

Aquesta confusió apareix de manera nítida en el Plan Estratégico de Elche 2025-2035, que el govern presenta com el full de ruta de la ciutat. El document identifica el Palmerar i el llit del Vinalopó com a elements de la infraestructura verda urbana, però no desenvolupa amb prou claredat el seu paper ecològic ni la necessitat de connectar-los entre si i amb la resta de la ciutat i del territori. La infraestructura verda hi apareix així més com una enumeració d’espais verds que com una veritable estructura territorial capaç d’ordenar la ciutat.

L’error no és nou. S’ha repetit en diverses actuacions recents en la via pública i es fa evident cada vegada que es parla de la millora paisatgística dels voltants de la Ronda Sud o de l’enjardinament d’espais a Travalón.

Aquesta visió és la que porta a plantar gespa i altres espècies exòtiques que, malgrat les atencions que reben, difícilment prosperen sota els rigors del nostre clima. Mentrestant, es margina la vegetació pròpia del territori i un element cultural i identitàri de la ciutat com és la palmera. Només quan creixen les crítiques es fan algunes concessions, com ara afirmar que «es conservaran les palmeres existents i es plantarà vegetació autòctona». Però no es tracta només de conservar les palmeres que queden: també cal plantar les que falten, perquè algunes plantacions no es van completar en el seu moment, i altres exemplars s’han perdut al llarg de dècades en què han patit, entre altres problemes, una plaga devastadora. I no es tracta de plantar vegetació autòctona: es tracta de vertebrar aquest espai amb el seu entorn.

Atés que la zona de l’Aljub és un espai perifèric de la ciutat, la infraestructura verda hauria de servir per articular la transició amb el barranc dels Arcs immediat i amb l’entorn rural. A més de palmeres, s’hi podrien plantar espècies pròpies del Camp d’Elx ─garrofers, oliveres o figueres─ que formen part de l’entorn de la ciutat des de fa segles, tal com ja descrivia Cavanilles al segle XVIII. A més, es podrien plantar també algunes espècies pròpies de l’entorn natural ─margalló, llentiscle, alzina, i altres─. És d’això del que parla la LOTUP i el decret legislatiu de 2021: de coherència territorial, no simplement d’estètica.

El govern té ara una bona oportunitat per esmenar errors del passat. Què ha sigut de les palmeres retirades de l’antic solar de Jayton i d’altres llocs de la ciutat? Per què no s’han replantat en altres espais? Si tenim bons models que funcionen en altres punts d’Elx ─tant en la transició entre la ciutat i l’entorn rural com en la combinació de palmeres amb vegetació adaptada al clima─ per què canviar ara el model? I, sobretot, quins són els avantatges d’aquest canvi tan important per a la imatge de la ciutat? Els ciutadans necessitem explicacions clares i documentades.

He comptabilitzat 206 palmeres en l’espai on ara es preveu actuar. Quantes en quedaran després, malgrat la promesa de conservar-les? Quantes desapareixeran amb l’excusa d’instal·lar una font o ampliar un carril de circulació sense que es planten en cap altre lloc?

Si, com diu el govern, volem ser una ciutat atractiva per al turisme, el talent i l’activitat econòmica hem de ser autèntics. És precisament l’autenticitat que ens donen elements culturals com el palmerar, el Camp d’Elx i el nostre entorn natural la que ens fa atractius. No la impostura que pretén acostar-nos a altres ciutats que poden ser autèntiques en el seu context, però que no és el nostre. Per què no potenciar el que ens dona singularitat i ens fa atractius també a través de la infraestructura verda de la ciutat?

Potser ha arribat el moment d’entendre que la infraestructura verda no és una qüestió ornamental. És una part essencial de l’estructura territorial de la ciutat.

Perquè el verd d’una ciutat no és decoració. És territori, paisatge i memòria.

Suscríbete para seguir leyendo

© Información