Panteó dels Bru en el Cementeri Vell d’Elx. / G. Jaén

La primera fotografia és del panteó dels Bru en el Cementeri Vell d’Elx, on es troben soterrats Toni Bru i la seua família. La segona és d’alguns butlletins d’El Tempir publicats entre 1994 i 1999, amb la capçalera que caracteritzava l’entitat i el graciós anagrama, una palmereta «cubista», eliminats dissortadament en una «modernització» quan, cap al 2003, el Butlletí deixà de publicar-se. La tercera és del mocador que, amb el lema «Resistir es combatir», feien servir les mares de Plaza de Mayo (Buenos Aires) el 2004. Provem de relacionar aquestes il·lustracions.

Si ja durant els setze anys anteriors de govern socialista municipal (1995-2011) les polítiques de promoció i el recolzament de l’Ajuntament al valencià havien disminuït considerablement -en quantitat i en qualitat- i des del govern autonòmic s’hi havien incrementat els atacs iniciats el 1977 per l’UCD i el diari «Las Provincias», el 2011, quan els populars d’Elx guanyaren les eleccions municipals amb majoria absoluta i Mercedes Alonso ocupà l’alcaldia, es produí a nivell local una intensificació notable d’aquests atacs.

Un fet agreujà la catàstrofe: a partir del 2011, l’alcalde d’Elx ha deixat de parlar en valencià: ni el té com a llengua materna ni el sap com a llengua de cultura ni el respecta com a llengua històrica, pròpia de la ciutat. Després de quasi vuit segles, d’ençà la conquista de la Vila per Jaume I (1265), tres segles després d’haver estat bandejat (1707) com a idioma oficial del municipi -idioma únic, indiscutit, indiscutible, inqüestionable-, la que havia estat la llengua pròpia dels il·licitans deixava de parlar-se a la Casa Gran i, a poc a poc, tots els regidors deixaven de fer-la servir a les sessions plenàries. Certament, era una opció política (com ho havien estat les dels reis Jaume I i Felip V), però també una conseqüència històrica de la defecció lingüística local: primer, de la burgesia i, després, del........

© Información