1979: A l'estudi de l'hort, quan escrivia "Cambra de mapes" i "Guia d'arquitectura d'Elx". / J. Moreno

El terme "art poètica" designa una composició on un escriptor parla del seu concepte de la poesia (o la literatura), bé en general, bé referint-se a l'obra pròpia, bé amb intenció didàctica. Com diu Viquipèdia, no sense banalitat, "en una art poètica, el poeta retira la cortina per un moment i permet al lector fer una ullada sobre el seu art, articulant les seues respostes a les preguntes eternes '¿Què és la poesia?' '¿Què pot i deu fer?' '¿Com i perquè escriuen els poetes?'". Bé, això de "ser poeta" sempre m'ha semblat una futilesa romàntica, engolada i banal: tots i ningú ho som, de poetes). Com ens ensenyaren Fuster i Estellés, em sembla millor parlar humilment de "qui fa versos". Deixant, però, de banda, aquesta qüestió, des d'Aristòtil i Horaci fins els nostres dies, tots els que hem "fet versos" hem escrit alguna poètica per "alçar el vel" que sol embolcallar púdicament el poema. Entre els moltíssims exemples possibles he triat uns decasíl·labs meravellosos de Borges ("El Hacedor", 1960): "Ver en el día o en el año un símbolo / de los días del hombre y de sus años, / convertir el ultraje de los años / en una música, un rumor y un símbolo, // ver en la muerte el sueño, en el ocaso / un triste oro, tal es la poesía / que es inmortal y pobre. La poesía / vuelve como la aurora y el ocaso. // A veces en las tardes una cara / nos mira desde el fondo de un espejo; / el arte debe ser como ese espejo / que nos revela nuestra propia cara. // Cuentan que Ulises, harto de prodigios, / lloró de amor al divisar su Itaca / verde y humilde. / El arte es esa Itaca de verde eternidad, no de prodigios."

Jo he escrit quatre poètiques durant el mig segle que he practicat la versificació conscientment i entregada (del 1969 al........

© Información