Una mà amiga. / Arxiu

Hi ha una cosa de la vida adulta de la qual es parla poc: com en pot ser de difícil tornar a arrelar. Quan som joves, les arrels creixen gairebé sense adonar-nos-en. La família, els amics, l’escola, el barri, les festes, les associacions, els costums i les persones amb qui compartim la vida van construint, a poc a poc, una xarxa invisible que ens fa sentir que pertanyem a un lloc. Però la vida, de vegades, ens porta a començar de nou. Canviem de ciutat o de poble. Deixem enrere la família, els amics de sempre, els carrers que coneixem de memòria, la festa major, les associacions, els records i tota aquella quotidianitat que ens feia sentir que teníem un lloc propi.

I arribem a un lloc nou. Potser ens hi sentim bé. Potser ens enamorem de la terra, del paisatge, del mar, de la manera de viure. Potser acabem sentint que aquell lloc també és casa nostra. I, tanmateix, alguna cosa no acaba d’arrelar. Perquè una cosa és estimar un lloc i una altra, molt diferent, és sentir que en formes part.

Pots ser conegut. Et poden saludar pel carrer. Poden saber qui ets, valorar-te, apreciar-te i fins i tot reconèixer la teva implicació en la vida del poble. Però això no significa necessàriament pertinença. Hi ha una frontera invisible entre ser conegut i formar part. I aquesta frontera es fa........

© Empordà