Entropia: tendència natural de qualsevol sistema organitzat cap al desordre, el caos, el deteriorament o la degradació.

Parlar de nacionalisme en ple segle XXI és, per a molts, o bé una extravagància del passat, o bé un estigma ideològic —o una barreja de totes dues coses—. Sigui com sigui, construir un nacionalisme prou fort per a plantar cara a la piconadora que són la globalització o l'individualisme és una empresa tan costeruda com ineludible.

Els Països Catalans, amb la seva història, llengua i cultura pròpies, tan complexes i magrejades, són un exemple de la lluita agònica entre una condició subestatal i una modernitat líquida que excel·leix a corroir els paradigmes col·lectius. Encara que a alguns els costi d'entendre, l'escenari actual és molt més perillós que el que vam viure sota el franquisme.

La societat postmoderna es caracteritza per l'individualisme. Així doncs, els vectors que abans cohesionaven els grups humans —la religió, la identificació nacional, etc.— són, com ha assenyalat la sociologia amb bon criteri, substituïts o relativitzats en favor del jo. Un jo que ha anat aculant la dimensió comunitària —el nosaltres—. En aquesta tessitura, els nacionalismes subestatals s'han vist empetitits en un món que sembla haver abraçat (exceptuant als àmbits bèl·lics, diplomàtics o esportius) la fe cosmopolita.

Tot això no seria tan problemàtic si no fos pel petit detall que l'Estat nació continua sent la........

© El Temps