Una rastellera de calbots procedimentals li van caure ahir per part d’una jutgessa inflexible a la pobra lletrada designada pel PSOE per interrogar Mariano Rajoy i María Dolores de Cospedal. Si mai hagués de passar el tràngol de comparèixer davant un tribunal, ja voldria per a mi una jutgessa tan generosa i una interrogadora amb tan poca traça. L’expectativa aixecada per la declaració a l’Audiencia Nacional de l’expresident del govern i de l’ex secretària general del PP –en qualitat de testimonis– va quedar marcada per la forma com la presidenta del tribunal va rebutjar preguntes i va recriminar amb insistència com estaven plantejades. “Formulo respectuosa protesta” va ser la frase més repetida d’una vista que havia d’aclarir els possibles vincles entre els testimonis i l’extresorer del PP, Luis Bárcenas, i només va servir per estalviar-los entrar en jardins espinosos. Les protestes no van portar enlloc, igual que les preguntes. Conclusió per a qui se la vulgui empassar: que Bárcenas va bastir tota una comptabilitat alternativa pel seu compte i risc, que ni Rajoy ni Cospedal sabien què es cuinava sota mà i que mai va existir cap pressió sobre el reclús perquè destruís proves de l’anomenat cas Kitchen. Això sí, ell no parava de gratar-se la barba amb evident incomoditat i ella, de moure’s a la cadira amb incontenible nerviosisme. Rajoy, és clar, va fer de Rajoy i en preguntar-li si es reconeixia en els malnoms com “el asturiano” o “el barbas” va dir una de les seves frases per a la història (de l’humor llastimós): “Yo me llamo Mariano Rajoy como todo el mundo sabe y después todo el mundo me llama como quiere”. El que no va poder evitar Cospedal és que el seu relat adquirís dimensions grotesques quan, després d’admetre que es va prohibir l’accés de Bárcenas a la seu del partit i que se li va exigir que s’endugués les seves coses, va detallar que persones desconegudes van emportar-se finalment vint-i-set capses amb documents. “Passaven els dies i no ho venien a buscar, fins que vaig dir que trauria jo mateixa les capses al carrer”, va dir Cospedal. “Si ell tenia prohibit l’accés, qui ho va empaquetar i qui s’ho va emportar? Treballadors del partit?”, va preguntar, ara sí amb encert, la lletrada del PSOE. La compareixent al final va repetir el comodí: no ho recorda. Han passat tretze anys del cas, la justícia hauria de mesurar millor els seus temps per evitar que la gent pugui al·legar falta de memòria.

Per tal que determinades imatges quedin gravades precisament a la memòria, cada any la fundació World Press premia la millor foto. Enguany s’ha triat la captura de Carol Guzy que il·lustra aquest article i que mostra el moment en què un immigrant equatorià és detingut a Nova York per agents de duanes de l’ICE i és separat de la seva família. Les dolenteries d’aquest personal paramilitar han indignat l’opinió pública mundial, inclosa la nord-americana, fins al punt que el president Trump va haver de destituir el seu comandament i els va recol·locar en altres tasques. No oblidem que dos ciutadans del país de les barres i les estrelles van ser abatuts mentre plantaven cara als agents.

És una imatge potent, la premiada per la World Press, cal aplaudir la distinció. Segurament ho farà tothom, inclosos els partits nostrats que troben indignant la pressió inhumana contra els immigrants sotmesos a la mala llet de Trump i en canvi reneguen contra la regularització de mig milió de persones que aquests dies estan fent inacabables cues per arreglar els papers i deixar de treballar a l’economia submergida. I que troben la mar de bé que el PP i Vox subscriguin pactes de govern on apareix el ja tristament famós i inquietant concepte de “prioridad nacional”. Gent que es compadeix del patiment dels immigrants sempre que els immigrants es mantinguin prou allunyats.

Sobre aquesta regularització va pronunciar-se en el dia d’ahir el president de la Generalitat en el seu discurs de Sant Jordi. Salvador Illa va treure la pols a la clàssica dita pujoliana “és català qui viu i treballa a Catalunya” i va afirmar que està plenament compromès per tal que el procés de regularització es faci d’una manera ben ordenada. Ens apuntem a l’afirmació presidencial: “Les persones que viuen i treballen a casa nostra mereixen la mateixa dignitat, els mateixos drets i oportunitats, els mateixos deures i responsabilitats.” A l’altre extrem, les declaracions de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso: “Volen embussar els serveis públics i traslladar inseguretat als carrers.”

L’autèntica prioritat nacional, doncs, han de ser les persones, no pas aquells que volen discriminar-les segons la procedència, la raça o l’escala social. Contra tots aquests, jo formulo protesta. I gens respectuosa.

© El Punt Avui