El petó com a senyal d’afecte, de desig, d’amor. El petó que el cine va incorporar a les seves històries, que no és el de fa 21 milions d’anys, el que es feien els primats. Les càmeres ens han dut petons memorables i en remull com els d’Aquí a l’eternitat de Burt Lancaster i Deborah Kerr, i els espectadors han volgut imitar-los en un cercle i una dansa sense fi. Joan Fontcuberta, el nostre nobel de la fotografia, que ha publicat recentment el selfie-assaig Lliçons de coses (Arcàdia), també és l’autor del mural del petó, El món neix en cada besada, que hi ha a la plaça d’Isidre Nonell, a prop de la catedral de Barcelona. El mural, confegit amb més de 4.000 fotografies de moments de llibertat enviats per la ciutadania, el van inaugurar el 2014 i el que havia de ser una instal·lació efímera de l’any del tricentenari ha esdevingut un punt de pelegrinatge turístic gràcies a la seva difusió viral. La gent s’hi retrata i s’hi fa petons com el de Fontcuberta, tant com els petons de cine damunt de la cadira que s’han de fer els nuvis a l’hora de l’àpat festiu d’una boda.

Ara hi ha veïns que es queixen que la gent que el va a veure fan massa soroll, i que tenen un mal viure per l’èxit del petó mural, i també hi ha qui arrenca alguna d’aquestes fotografies fetes ceràmica per Toni Cumella.

I mira que el petó és el gest que ens acompanya tots aquests milions d’anys, i ja sigui passional o més plàcid, sempre per donar-nos energia positiva, per donar-nos vitamines. La fotografia en fa 200 que existeix, i no és neutra. Ara surt de l’armari, com diu Joan Fontcuberta. La intel·ligència artificial, l’algoritme, l’ordinador genera imatges que no són com les fotografies analògiques a les quals havíem atorgat una funció notarial. Ara la fotografia es rebel·la contra aquesta funció, i la imatge passa a construir el món, més que a mirar-lo. I el pintor Nonell deu pensar que la IA li vol fer a la fotografia la jugada que la fotografia va fer a la pintura. Un petó robat.

© El Punt Avui