M’ha costat decidir si escrivia aquest article. No estic per a orgues, aquests dies. Em rasca haver d’explicar vivències en primera persona, i més encara si primer no les has compartit amb l’interessat. Però, com que no és el cas i ens ho tenim tot parlat, som-hi.

Ser lliure hauria de ser una característica que vingués de sèrie. Però amb això no n’hi ha prou. A ser lliure també se n’ha d’aprendre. Si pot ser, sense adonar-se’n, amb naturalitat, que és com entren més bé les coses. Se n’aprèn a còpia d’anys i de decisions, de clavar-la a la primera o de fallar estrepitosament i haver de tornar-se a aixecar. És més formatiu equivocar-se i fotre’s un bolet que rebre d’entrada un no autoritari, encara que qui se’n sent, del mastegot, sigui el teu fill i l’instint de pare t’empenyi a prevenir-lo que s’estavellarà.

Vaig créixer entrenant-me a ser lliure. Me n’he adonat de gran, retrocedint en els anys, revisant tots els camins que he seguit i constatant que mai vaig tenir un no per resposta, per poc compartida que fos la meva elecció.

No abunden les persones que m’expliquen que a casa els van instruir en la llibertat. Jo en presumeixo sempre que en tinc l’oportunitat. Ensenyar a ser lliure és el més valuós dels tresors, el llegat més transcendent que pot deixar una persona. I encara que habitualment soc dels que fan tard en els reconeixements, en aquest hi he estat a temps.

Seria fantàstic que us veiéssiu reflectits en els paràgrafs anteriors com m’hi sento jo. Al pare el vam acomiadar ahir, després de 91 anys plens de compromís social i dedicació a la formació de les persones a Palamós, des de la postguerra fins ben entrat el segle XXI. Seva era l’associació de les tres paraules que titulen aquest article: ser lliure i responsable per ser feliç. Com que ha viscut lliurement i responsable, estic segur que ha estat feliç.

Un home discret, humanista, pragmàtic i eficient, amb prou habilitats per sobreviure en una illa deserta. Bon viatge, avi Toni, guarda’ns lloc als que el puguem merèixer.

© El Punt Avui