El feixisme no té fronteres, ni nacionalitat, ni idioma. Es pot ser feixista en català, espanyol, gallec o suahili. Les llengües no són bones o dolentes. Tampoc són feixistes. Ni ho són els col·lectius lingüístics, ni ho són els pobles. Ho són les persones. Per això sorprèn que una dona que escriu llibres i fa classes de màster universitari a la UAB, com és el cas de Brigitte Vasallo, pugui ser tan maldestra per dir en un programa de ràdio (Vostè primer, RAC1) que “el català serà recordat com una llengua feixista”. Per què? Doncs perquè, segons la seva opinió, que un català parli en català a Catalunya és “un abús de poder”, si l’interlocutor de torn ha vingut de fora i, malgrat viure i treballar aquí, l’entén poc o gens. Desconeixem si parlar-li en castellà a un immigrant ucraïnès té el mateix tractament d’“abusador” i “feixista” o això només funciona amb el català, però francament s’endevina la resposta.

No costa tant separar llengües de persones. Els catalans ho fem contínuament, quan hem de canviar de llengua per no encallar-nos en el dia a dia o perquè ens hi obliguen de iure o de facto, quan repassem l’historial de persecució castellana del català o quan llegim que el 2025 es va duplicar a Catalunya el nombre de casos de discriminació a catalanoparlants... i, malgrat tot, el dia següent seguim parlant l’espanyol amb qui ens dona la gana, perquè entenem que les llengües no són armes de destrucció massiva, sinó patrimoni intel·lectual.

Vasallo no ho fa i tampoc ens pot sorprendre del tot. Que algú vegi el fet de parlar català com ho fa ella està perfectament diagnosticat, i es diu catalanofòbia. El feixisme té moltes cares. La sorpresa és que un comunicador excel·lent i antifeixista com Marc Giró no ho veiés ni en directe, per posar-hi fre, ni 24 hores després, per corregir-ho. Qui té boca s’equivoca i no cal gastar-hi més tinta, ni energies. El que cal és no deixar-se intimidar ni per l’odi ni pels anatemes, ni pels cants de sirena que parlen de llengües simpàtiques o antipàtiques. El català és la llengua pròpia de Catalunya i malgrat això és la llengua minoritzada i en situació d’emergència. Cal defensar-la, defensar el dret a parlar-la i sobretot utilitzar-la sempre, sense embuts ni complexos.

© El Punt Avui