Circulem en cotxe per l’entorn d’un nucli urbà, una zona habitada però enemiga del bullici. El trànsit no és gaire intens. Tampoc no es percep gaire tràfec humà, malgrat ser dissabte i malgrat fer un sol dels que conviden, per no dir obliguen, a abandonar l’abric i eixarrancar-se a la terrassa d’un bar. Estem observant la zona, verge per a nosaltres, quan, de cop, el cotxe de davant frena en sec i activa els llums d’emergència. Ho fa davant un edifici de pisos, així que en només mig segon imaginem que si no estaciona on no ens destorbi és perquè del vehicle sortirà alguna persona amb problemes de mobilitat. Per tant, i malgrat que no hem confirmat la teoria, en cap moment ens passa pel cap retreure-li aquella parada a destemps i fora de lloc. Aleshores s’obren totes les portes a l’uníson, menys la del conductor, i del cotxe baixen una dona i tres criatures que comencen a flirtejar amb l’adolescència. Una d’elles, la que sembla tenir més edat, es dirigeix a la part posterior del cotxe i obre la porta del maleter. Els que seguim l’escena esperem que del portaequipatges surtin una o dues motxilles. Però ni motxilles ni bosses de la compra, ni res que s’hi assembli. D’aquell compartiment brolla un quart nen, que fa un bot com si reposés els peus sobre unes molles, i en un tancar i obrir d’ulls recupera la posició vertical. La situació ens fa venir al cap èpoques en què tots havíem comès autèntiques barbaritats dins un cotxe: des de ficar sis persones al turisme –pujant el nen a la falda– en desplaçaments d’un munt de quilòmetres, a agafar el volant amb un bon pet a sobre, o circular sense superar una revisió que garantís la seguretat del vehicle. Per acabar-ho d’adobar, uns quants passatgers podien inundar el cotxe de fum, i els cinturons de seguretat o bé no existien o eren un element decoratiu. Per sort, hi ha coses que no tenen marxa enrere.

© El Punt Avui