Hi ha missatges que acaronen l’ànima. N’he rebut un d’aquests. És un àudio de l’Adelina, una de les dones que més han lluitat, i lluiten, per destapar la terrorífica trama dels bebès robats, un sistema pervers de compra i venda de nadons que va permetre arrabassar, durant el franquisme i fins als anys noranta, milers de nens i nenes a les seves famílies biològiques. A ella, li van sostreure les seves bessones a La Maternitat, l’any 1980, en plena democràcia, tot assegurant-li que havien mort. Mai les va abraçar. Mai les va veure o ningú les hauria separat. La lluita de l’Adelina, qui exemplifica centenars de casos com el seu, és colossal, malgrat que s’ha anat trobant moltes portes tancades i només alguna, i no precisament de les principals, mig oberta. Per aquest motiu, cada petit avenç té gust de victòria. Sobretot perquè les famílies afectades han hagut de batallar contra la pèrdua dels fills i contra l’apatia de la societat i de la classe política davant una de les vergonyes més grans que arrosseguem com a país, i tot i així la gran majoria fa els ulls grossos. Ara, després de 16 anys picant granit sense descans –durant tota l’etapa anterior ni tan sols era conscient del robatori–, l’Adelina per fi ha aconseguit fer constar les seves bessones al registre civil, una petit triomf tenint en compte que molts d’aquells nadons constaven com a criatures abortives. A més, la constància i l’esperança d’aquesta dona que presideix l’associació SOS Bebès Robats també han servit perquè se li reconegui que mereix, com a mare d’aquelles bessones que ara tenen 45 anys, un complement en la seva pensió de jubilació. És una quantitat molt simbòlica, però és el triomf d’haver estat reconeguda, oficialment, com a mare biològica i legítima d’aquelles dues criatures. I ara ella ho explica emocionada i aconsegueix així emocionar-nos a la resta.

© El Punt Avui