Entren tres joves a un centre comercial. Riuen, comenten les seves aventures i es perceben relaxats. Avancem en la mateixa direcció, amb la intenció d’entrar a una botiga on venen roba juvenil (ells, imagino que per a consum propi; jo, a la caça d’un regal). Deuen mesurar entre metre setanta-cinc i metre vuitanta, porten el pentinat bròquil que copien tots els joves com si fossin producte d’una cadena de muntatge i vesteixen amb un pantaló ample, una dessuadora de caputxa i unes sabatilles esportives amb una sola que els dispara cap amunt alguns centímetres més. La botiga és plena de joves tallats pel mateix patró. Si jo tingués un fill d’aquesta edat, tinc clar que a certa distancia se’m faria coll amunt distingir-lo de la resta. Són calcats els uns dels altres, però una dependenta segueix amb la mirada els moviments d’aquests tres joves, no pas dels altres. En cap moment els perd de vista, mentre fa veure que plega roba. No se li escapa ni un detall, encara que els tres joves reprodueixen el comportament de la resta de clients: remenar pantalons i samarretes. Una clienta, quan un dels joves li passa pel costat, agafa la bossa i l’estira cap al seu propi cos. Vol protegir-la. Una altra dona es guarda el mòbil que duia alegrement a la mà. Tampoc no se’n fia, encara que els joves no han fet un sol gest que aixequi sospites i faci pensar que no venen a fer res de bo. Pregunten per un pantaló i per una talla que no troben exposada. La venedora comenta que està esgotada. Els joves abandonen el local i la dependenta que els vigilava torna a concentrar-se en el que estava fent. La botiga segueix plena de joves com ells, però no sé senten observats. L’única diferència entre els que ja han marxat i els que resten a la botiga, a simple vista, és que els primers tenen el cutis més a prop del color de la pell de l’avellana.

© El Punt Avui