Les veig avançar per la vorera, en direcció contrària a la meva, així que cada cop s’escurça més la distància que ens separa. A aquelles hores, el carrer és ben concorregut; és un vaivé de gent amunt i avall. Però em fixo en elles dues o, més ben dit, en el parell de gossos que les acompanyen i que duen cordats. Em crida especialment l’atenció un d’ells (més tard comprovaré que és ella) per rodona, però sobretot per bufona. Penso que es podria guanyar la vida com a model curvy en una passarel·la on desfilessin gossos. Quan les tinc just a davant, l’animal que m’havia entrat pels ulls s’atura en sec, s’ajup sobre les dues potes del darrere, reposa la xona sobre el terra i deixa anar un pixum proporcional a la seva mida, cosa que significa que al mig de la vorera apareix, en qüestió d’uns segons, una mena de llac artificial. La seva propietària s’atura seguint les ordres de la gossa i procura no destorbar la mascota durant el procés de buidatge de la bufeta. Tan bon punt se sent alleugerida, s’aixeca i fa saber a aquella dona que ja pot continuar amb la marxa. De regal, allà queda l’estany. L’escena l’observa també un motorista que està aturat davant un semàfor, a escassa distància del vàter improvisat. Ell sí que li recrimina el seu incivisme i fins i tot deixa anar algun improperi. Però la dona actua com si sentís ploure, o com si algú cridés de fons en un idioma que no és el seu, o simplement com si la recriminació li entrés per una orella i li sortís per l’altra, que deu ser el que acostuma a passar amb certa freqüència, i prossegueix el seu camí xerrant amb l’amiga i estirant la corretja de la gossa. Amb el motorista, ens mirem amb rostre d’incredulitat i ens preguntem per què es persegueix l’amo que no recull els excrements dels gossos però, en canvi, es passa per alt la marranada que suposa anar acumulant pixums de gos i gossa a les voreres.

© El Punt Avui