El FC Barcelona és l’antítesi de la política catalana. A diferència de la Comunitat Autònoma de Catalunya, el Barça no depèn de cap altre club espanyol que jugui a la lliga per administrar els ingressos propis i l’estratègia a seguir, ni tampoc no ha de demanar permís per ser reconegut en el futbol internacional. És cert que, des de sempre, el Reial Madrid ha tingut els privilegis de ser un club d’estat que representa el nacionalisme espanyol, però el Barça té la possibilitat –a diferència de Catalunya– de superar aquest extra de dificultats i derrotar el madridisme i tot el que simbolitza. Tot això és el que ha entès, des de sempre, Joan Laporta. Un personatge que és capaç de considerar el conflicte com la millor opció i que té facilitat per utilitzar un to fort, presidencialista i molt bel·ligerant quan es manifesten amenaces externes o internes al Barça. Laporta ha tingut fases de coincidència d’interessos amb Florentino Pérez, però no ha dubtat a respondre amb la màxima contundència quan ha identificat maniobres d’agressió impulsades des del madridisme, com la guerra de desgast pel cas Negreira. Un comportament molt dur que ha reproduït quan ha convingut, com en el cas de les inscripcions de Dani Olmo i Pau Víctor, en què va atacar sense manies Javier Tebas i la lliga espanyola.

Aquesta personalitat de base confrontacional no ha impedit a Joan Laporta arribar a acords pragmàtics quan ha estat necessari, com en les negociacions sobre la Superlliga, recuperant la sintonia amb la UEFA i, de passada, deixant sol el Reial Madrid, que al final ha hagut de claudicar. Laporta és un líder fort i combatiu que defensarà la posició si les compensacions no són clares i superiors al manteniment del conflicte.

El club no hauria de necessitar un lideratge com el de Laporta. N’hi hauria d’haver prou amb un president eficient i col·laboratiu. Però, ai, el Barça també és Catalunya. Per això cal més que un president per a més que un club.

© El Punt Avui