Hi ha paraules que algú deixa anar a la ràdio i que, per alguna raó, se’t queden ressonant a dins com una veritat acabada de descobrir. Em va passar quan vaig sentir un oient parlant d’“estimar en temporada baixa”. Se’m va quedar clavada, potser perquè vivim en un moment en què tot sembla anar a pitjor i la vida s’ha tornat una mena de temporada baixa permanent. Un escenari costerut on la realitat ens colpeja des de tants fronts que hem perdut la capacitat de sorpresa davant el desastre. Ho vivim entre la hipnosi i l’estupor amb l’arrogància dictatorial d’un Trump que torna a sacsejar els fonaments del tauler internacional. Amb una Europa que sembla haver perdut la brúixola i és incapaç de fer-nos sentir mínimament protegits davant les batzegades dels tirans. I, mentrestant, ens projecten anuncis de conquestes lunars i fites tecnològiques impossibles, com si fossin focs artificials perquè ens distreguin de la cruesa quotidiana. Perquè aquí baix, on la poesia s’estavella contra la realitat, ens veiem obligats a una aritmètica de supervivència que no perdona: des del preu de l’assortidor de benzina fins a unes factures domèstiques que han deixat de ser un tràmit per convertir-se en una amenaça mensual.

Aquest desordre global acaba afectant el nostre humor. És com una pluja fina que cala fins als ossos. Es nota en l’aspror ambiental que ho embruta tot. Hi ha una irritabilitat latent a les cues del súper, als semàfors, a les xarxes socials. Un soroll de fons on la cortesia ja no es veu com un valor, sinó com un esforç inútil o una pèrdua de temps. Sembla que hem perdut l’ofici de saber estar en hores baixes sense ser desagradables amb els altres. Com si el fet d’estar tips de tot ens doni permís per descarregar el nostre desassossec sobre el primer que passa, ja sigui el cambrer que s’equivoca o la parella que ens demana atenció. Ens falta la humilitat d’entendre que la nostra esquerda personal no ens fa especials ni ens dona drets sobre els altres. N’hi ha qui, quan les coses no surten com volen o quan la pressió els escanya, s’obliden de la cordialitat més elemental, com si el món els degués una indemnització emocional. Com si una mala ratxa o un mal dia els concedís un dret de cuixa sobre la paciència aliena. Però la frustració, per legítima que sigui, no hauria de ser mai una patent de cors per ser incívic. Ja ho deia George Orwell quan parlava de la “decència comuna”: aquesta capacitat de mantenir la bondat i el respecte fins i tot quan el sistema que ens envolta sembla col·lapsar. Que, mentre molts intel·lectuals es perden en laberints ideològics que sovint justifiquen la crueltat o ignoren el patiment real per pur cinisme, és la “gent normal” qui manté el món dempeus gràcies a uns estàndards bàsics de comportament que no necessiten grans teories. Per a ell, la veritable revolució no es juga només a les trinxeres, sinó en l’esforç silenciós i diari de no convertir-nos en petits tirans domèstics quan les coses van mal dades.

Ens hem empassat, gairebé sense mastegar, el conte de la felicitat obligatòria. Aquest miratge de somriure d’anunci d’Instagram que ens torna profundament intolerants quan el món real ens porta la contrària o quan ens exigeix un esforç. Hem oblidat que la vida no és una successió de pics d’eufòria, sinó un camí ple de zones de penombra. Per això admiro profundament la gent que, estant en ple naufragi personal, té la dignitat de no fer de la seva tragèdia una mala educació. Persones que t’ensenyen més amb un “bon dia” sincer, aguantant la mirada i el somriure malgrat el cansament, que no pas tota una col·lecció de llibres d’autoajuda. Gent que no fa espectacle de la seva desgràcia ni exigeix audiència per al seu dolor, i que encara troba la manera de regalar un gest amable quan tindria motius de sobres per apagar la llum i tancar la porta. Estimar en temporada baixa és conservar una mica d’escalfor pròpia quan el clima exterior ens convida a la fredor; i és, sobretot, la generositat immensa de romandre al costat dels qui han perdut el rumb sense exigir-los brillantor. És saber que el dolor de l’altre no és una malaltia contagiosa de la qual cal fugir per protegir la nostra pròpia felicitat, sinó un lloc on cal saber estar, i que demana, simplement, presència. Són les persones que no s’allunyen quan el paisatge s’enfosqueix. Aquelles que ens salven el dia a dia perquè entenen que el valor de la gent no es mesura per la nostra productivitat emocional, sinó per la capacitat de mantenir-nos humans en ple temporal.

© El Punt Avui