Enric Jardí en va parlar al seu Tres diguem-ne desarrelats (Ors, Pijoan i Gaziel). I d’altres també van començar a descabdellar la madeixa. Però sobretot en va treure l’entrellat Francesc Xavier Baladia a Abans que el temps ho esborri, la història de la Barcelona de la Belle Époque i d’una època irrepetible, però sobretot dels anys d’esplendor –i decadència– d’una nissaga, els Baladia, inoblidable. I, per sobre de tots, una dona destaca, per la seva mirada i per la seva bellesa: Maria Teresa Mestre, la Ben Plantada.

Tres cops va retratar Casas la senyora Mestre; de casada, Baladia. D’Ors l’amà platònicament (“Perquè ella és equilibri, mesura i moderació, i al seu entorn només pot donar-s’hi concòrdia i benigna avinença”). Pompeu Fabra en serà cunyat en casar-se amb la seva germana Dolors. Els Baladia eren els hereus d’una de les grans fortunes del país, feta entre Mataró i Barcelona. Puig........

© El Punt Avui