Fins el nomenament de Ruiz Giménez com a ministre d’Educación Nacional el 1951, en què la follia acadèmica va disminuir sensiblement, el franquisme patia un dilema corrosiu amb el Quixot, esqueixant l’espanyolíssima ànima d’alguns pròcers del règim. D’una banda, no es podia menystenir l’obra universal, la que se situava al mateix nivell de la mitja dotzena dels més alts cims literaris de la història. Però, d’una altra banda, com s’havia d’ensenyar el Quixot als nous espanyols en procés de regeneració? Ramiro de Maeztu ja havia catalogat l’obra cervantina de “símbolo de nuestra decadencia” i, a El Español del 21 d’octubre del 42, a Nuestra generación frente al Quijote, un tal R. García Serrano concep el caballero de la triste figura com “un héroe vencido”, “y lo que España necesita en estos momentos son héroes vencedores”.

No quedava, doncs, més remei que reinterpretar l’obra del manc de Lepant i adaptar-la a les necessitat del moment (Espanya és un país molt expert en reinterpretacions; n’hi ha prou a demanar assessorament a........

© El Punt Avui