Aquesta setmana s’ha presentat al primer Fòrum contra l’Odi una eina anomenada Hodio, que mesurarà, amb criteris acadèmics, la presència dels discursos d’odi i la polarització a les grans plataformes digitals. El corresponsal d’aquest diari a la capital del regne, David Portabella, explicava dijous que Pedro Sánchez sembla voler “erigir-se en un Quixot contra els molins de l’odi d’Elon Musk i Mark Zuckerberg”. Probablement Portabella té raó: el repte és tan immens que la proposta es veu ingènua. Però també és cert que un govern té l’obligació d’intentar-ho davant dades com aquesta: a X, l’antiga Twitter, els discursos d’odi han crescut un 50% des que Elon Musk en va assumir la propietat. L’odi és un delicte. I els catalans ho sabem bé perquè durant anys hem patit la catalanofòbia per terra, mar i aire (i ara per 5G). Les dones també ho sabem. I encara més les dones que participen en política. Aquesta setmana, sense anar més lluny, s’han detingut dues persones per haver enviat centenars de missatges d’amenaces a la secretària general de Podem, Ione Belarra. Com que l’odi és un delicte, doncs, s’ha de perseguir; ja n’hi ha prou, d’impunitat. S’ha de perseguir a internet però també fora, perquè les xarxes són el mirall del que passa a la societat. Si l’odi creix a les pantalles és perquè també creix als parlaments, als plens municipals, als debats televisius, als estadis de futbol. L’objectiu, per tant, no pot ser només fiscalitzar les xarxes, sinó impedir que aquest verí es normalitzi en l’espai públic. Perquè, quan l’odi és el paisatge, la democràcia comença a erosionar-se.

© El Punt Avui