Badia del Vallès s’ha convertit, amb el pas dels anys, en molt més que un municipi amb un problema d’habitatge envellit. Representa l’acumulació de diagnòstics i la inoperància en les solucions. El cas és la prova que Catalunya no ha sabut transformar un consens polític i científic en una resposta efectiva davant una de les crisis de salut pública més persistents i invisibles. Perquè l’amiant no és una qüestió estètica ni urbanística: és una emergència sanitària. El risc no és només per als treballadors que el manipulen, sinó també per a la població general quan els materials es degraden. A Badia, on tots els edificis contenen amiant, aquesta amenaça és quotidiana, silenciosa i acumulativa. Cada any de retard no és només un fracàs administratiu. També és més temps d’exposició per part dels veïns. En aquest context, el paper de la ciutadania resulta tan indispensable com incòmode per a les administracions. Davant la lentitud institucional, han estat els veïns els qui han assumit la iniciativa. S’han organitzat, han investigat i, fins i tot, estan elaborant un mapa detallat de la presència d’amiant al municipi. El que hauria d’haver estat una política pública planificada s’ha convertit en un exemple de governança invertida, en què la societat civil passa a davant de l’administració. No es tracta només de protesta, sinó de coneixement i proposta. Aquest lideratge veïnal també posa en evidència les mancances del sistema. Quan una comunitat ha d’arribar a aquest nivell d’autoorganització per protegir la seva salut, alguna cosa falla en els mecanismes institucionals.

La burocràcia i la falta de coordinació no són simples disfuncions: són factors que perpetuen el risc. I, mentrestant, la realitat és la que és. Si no som capaços de donar resposta a un cas tan clar i documentat com el de Badia del Vallès, com es pot aspirar a complir els objectius europeus d’eliminació de l’amiant els pròxims anys? Com s’actuarà en altres parts de Catalunya on també hi ha amiant romanent del franquisme? La resposta institucional contundent i el fet de passar a l’acció no es poden continuar ajornant: hi ha previstos més de 4 milions i l’aminat continua allà on era.

© El Punt Avui