En la nova publicació “Crònica” –mensual i en català–, Fernando Savater conta una anècdota esplèndida. Un poeta i narrador navarrès, Ramon Irigoyen, ha guanyat un premi, i l’acte de lliurament se celebra en una discoteca madrilenya. L’Iñigo dels bigotis, presentador de l’acte, pregunta a Irigoyen quin és l’argument del conte premiat, i el navarrès –“pròdig en estirabots”, diu Savater– s’explica en una llengua que ningú no entén. Desconcert general, insistència d’Iñigo, i Irigoyen, que continua xerrant en la llengua misteriosa. “En acomiadar-lo, il·luminat per una sobtada revelació, Iñigo li crida: “Eskarrik asko!” (moltes gràcies). Tot era clar, doncs: fidel al seu cognom, Irigoyen havia decidit de respondre en euskera”. Però Savater, que és amic seu, en assabentar-se del fet li demanà la seva versió del cas, perquè sap que el navarrès ignora l’euskera, tot i ésser un bon lingüista.

La divertida resposta del premiat fou: “Ah, però no em diguis que es van creure que havia parlat en euskera…”

Sí, alguns dels assistents a l’acte encara s’havien permès de fer certes reflexions sobre “el so bàrbar de la llengua basca i la impressió d’ineptitud cultural que se’n desprèn”. Irigoyen ho aclarí: no, no era euskera. L’idioma bàrbar, rudimentari i negat al progrés cultural en què havia parlat era… grec!

És un exemple perfecte sobre els nostres prejudicis sobre les llengües dels altres. Si hi ha una discussió que no puc suportar és la que es basa en el “patriotisme fonètic”, i ja fa massa anys que veig que hi ha molta gent víctima d’aquesta passió. S’ha fet molta “literatura sobre la llengua”, i s’han dit bestieses tan considerables com la de Carles V: “S’ha de parlar a Déu en castellà; als homes en francès; a les dones en italià, i als cavalls en alemany”. Expliqueu qualsevol acudit sobre llengües, i la gent riurà.

La meva opinió és aquesta: tothom està tan condicionat per la seva pròpia llengua que és incapaç d’escoltar realment els sons d’una altra. No podem evitar que el sistema fonètic propi ens dugui a jutjar subjectivament com sona qualsevol altre idioma. No existeix la “veritat fonètica”, sinó que escoltem les “músiques lingüístiques” a través del filtre deformador de la familiaritat que tenim amb el nostre accent, i no podem desprendre’ns; per això tota comparació que fem és falsejada d’arrel.

M’agrada recordar el cas del valencià. Per a certs catalans del Principat, per desgràcia, la fonètica valenciana és considerada menys “distingida” que la seva. Una vegada vaig fer una prova que em sembla definitiva: vaig fer escoltar a un anglès el parlament d’un valencià. L’anglès no tenia, naturalment, cap prejudici de veïnatge ni de cap mena; la seva impressió fou que aquella llengua –que ell desconeixia– li recordava l’italià. “Té la mateixa musicalitat”, em va dir. I és cert.

© El Punt Avui