Un home ha matat un altre home perquè obstruïa el pas d’un cotxe en un gual. D’altres han matat per una plaça d’aparcament. Hi ha qui ha matat perquè, involuntàriament, li han tacat el vestit.

Anthony Storr ha escrit a Human Agression: “Cap altre animal no es complau, com l’home, a exercir la crueltat contra un membre del seu mateix gènere. Tenim el costum de qualificar els exemples més destacables de la crueltat humana dient que són «brutals» o «bestials», suggerint amb aquests adjectius que aquesta conducta és característica dels animals menys evolucionats que nosaltres. La veritat és, però, que els extrems del comportament «brutal» són reservats a l’home; encara que ens commogui l’horror quan llegim al diari o als llibres d’història les atrocitats que l’home ha comès contra els seus semblants, sabem que cada u de nosaltres conserva en el seu interior aquests mateixos impulsos irracionals que duen a l’assassinat, la tortura i la guerra”.

Cal tenir en compte que l’home que mata un altre per qualsevol estúpid motiu no solament reacciona amb un impuls agressiu, sinó amb una “arma” a la mà. L’home és l’únic ésser de la creació que s’ha armat artificialment. Vull dir que el tigre té les seves urpes, i el caiman les seves dents, i tots els animals les seves armes naturals de defensa. Podríem dir que l’agressivitat dels animals és “involuntària”, mentre que la de l’home és deliberada, conscient i augmentada; l’home ha perfeccionat la seva agressivitat instintiva amb la invenció i fabricació d’“eines” dedicades a atacar “exclusivament” d’altres individus de la mateixa espècie. Estem tan acostumats a veure –des de fa segles– com els homes exhibeixen amb tota naturalitat (i amb orgull) les seves armes, i com les utilitzen amb tan pocs escrúpols, que no ens adonem que es tracta d’un fet excepcional i aberrant en el conjunt dels éssers vius.

I encara hi ha un altre aspecte: l’agressivitat psicològica, gràcies a una exclusiva també humana: les idees i les passions. Russell ha escrit unes pàgines dignes de meditació. “Quan passem revista a les opinions dels temps antics que avui trobem absurdes, ens adonem que nou vegades de cada deu eren destinades a justificar la inflicció del sofriment. Quan s’inventaren els anestèsics van ser considerats perversos perquè eren un intent de frustrar la voluntat de Déu. Com que la demència era considerada una possessió diabòlica, es creia que els dimonis podien ésser expulsats pel sistema de causar dolor al pacient; d’acord amb aquesta opinió, els folls van ser tractats durant anys amb una brutalitat sistemàtica i deliberada.”

Quant a l’“educació”, diu Russell: “Som americans, per tant Amèrica és el país de Déu. Som protestants o catòlics, i per tant els catòlics o els protestants, segons el cas, són una abominació. Som mascles, i per tant les dones són beneites; o bé som dones, i per tant els homes són insensibles. Treballem amb el cervell, i és clar que la classe educada és l’única que compta, o bé treballem amb les mans, i només el treball manual dóna dignitat. Finalment, i per damunt de tot, cadascun de nosaltres té un mèrit únic: som nosaltres mateixos”.

I si qualsevol incident ho posa en dubte, traiem una pistola...

© El Punt Avui