Des del concert de cap d’any de l’Orfeó Català –que coincidí amb el norantè aniversari d’aquesta institució musical– fins a la celebració del nou cap d’any, per primera vegada multitudinari a la plaça de Catalunya, és tot el 1981 el que queda recollit –triat i garbellat– en el volum “Història gràfica de Catalunya dia a dia. 1981” que, com en anys anteriors, ha publicat Edicions 62.

Són llibres difícils de fer, aquests anuaris. I si es volen fer ben fets, són llibres cars de fer, en un doble aspecte: el material i el d’hores de treball. D’una banda, els centenars de fotografies, moltes en color, que els editors encarreguen expressament per a aquest volum en comptes de treure-les d’arxius; de l’altra, la minuciosa recerca de notícies, la selecció, la redacció dels textos que les complementen. És una feinada, i al capdavall un “producte”que no pot esdevenir popular –econòmicament parlant– i potser per això els editors en castellà no gosen fer-ne cap de semblant. I si no és un llibre “a l’abast”, tampoc podem dir, sense ésser injustos, que sigui un llibre de luxe, en el sentit que disposar d’un volum d’aquesta mena és, al meu entendre, notablement útil. Organitzar documentació no és un caprici, sinó una necessitat. Hi ha d’haver una visió “anuari”, de la mateixa manera que tenim una visió de “diari”, de “setmanari”, de “mensuari”…

I és curiós, el contrast: mentre un diari dóna una gran importància a les coses, l’anuari tendeix a relativitzar-les. El que passa avui és important avui; el que passa en un any, és important en un any?… Potser la gran diferència és que el diari és notícia, mentre que l’anuari és memòria. I és clar que és convenient, la memòria. Per posar dos exemples ben diferents: ja fa un any que morí Antoni Comas, el catedràtic de llengua i literatura catalanes, i la feina que va fer encara té ressò; ja fa uns anys que La Trinca presentà “Nou de Trinca”, i l’èxit encara dura. En qualsevol camp, les feines ben fetes no tan sols són recollides a l’anuari, sinó que es manifesten més enllà de la memòria: es fan vida present.

“Catalunya dia a dia” relativitza les coses, deia, en el sentit que les “relaciona” amb d’altres, amb la seva pròpia evolució, i amb el pas del temps. Els resultats esportius, per exemple, es converteixen en una simple “dada”, mentre que el primer acte en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana –al Paranimf de la Universitat– s’encadena en un procés que agafa progressiva volada. A vegades, la “relectura” de la notícia et fa pensar que això o allò havia passat “molt abans”, que es tractava d’un fet molt més antic; a vegades, al contrari, hom pensa: ja ha passat tant de temps?...

Entre tants apartats, en aquesta mena de llibres sempre n’hi manca un, que resulta impossible: la crònica d’allò que “hauria d’haver passat”. Tan impossible com que ens poséssim d’acord sobre el que hauria de passar aquest any.

© El Punt Avui