És possible que els militants de Junts entenguin l’estratègia de la direcció del seu partit i, fins i tot, que l’abonin. Segurament, n’hi deu haver que van aplaudir el gir de guió que es va produir després de les eleccions generals: primer, donant suport a Francina Armengol per presidir el Congrés dels Diputats a canvi de l’ús del català a la cambra baixa, del compromís del govern espanyol de demanar oficialment a la Unió Europea que el català fos reconegut com a llengua oficial, de la creació de comissions d’investigació sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils del 17-A i sobre l’espionatge amb el programa Pegasus, i de posar fi a la judicialització de les reivindicacions independentistes. I, segon, amb els acords amb el PSOE per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez a canvi de la llei d’amnistia, de la resolució del “conflicte polític”, de la cessió de tributs, de manera que Catalunya pogués gestionar, recaptar i liquidar tots els impostos generats al territori, i de facilitar el retorn a Catalunya de les seus socials de les empreses que en van marxar el 2017.

Aquest gir de guió, que va suposar passar del no a tot a una nova versió del peix al cove, va sorprendre. El van justificar, però, pel pes dels set diputats de Junts al Congrés, que podrien permetre arrencar acords amb el govern central que, amb una altra aritmètica parlamentària, no haurien estat possibles. Malgrat tot, la confiança en el compliment dels acords era relativa i, per això, Carles Puigdemont va demanar la figura d’un verificador internacional encarregat d’acompanyar i supervisar el compliment dels pactes.

Amb el pas del temps, es va comprovar que alguns acords no es complien per impediments aliens a les parts. Per exemple, la llei d’amnistia no s’aplicava per l’oposició del Tribunal Suprem (TS) i el català a Europa no obtenia l’aprovació perquè alguns països no hi estaven d’acord. D’altres, en canvi, no es complien perquè el mateix govern del PSOE no ho permetia, com és el cas de la recaptació de tots els impostos.

Aquests incompliments, per activa o per passiva, van provocar que Junts decidís estripar les cartes i abandonar les negociacions. La ruptura va ser ratificada per les bases del partit el mes d’octubre passat amb un 87% dels vots i, immediatament després, Míriam Nogueras va anunciar que Junts passava a fer una oposició total.

Però la realitat és que Junts ha continuat negociant amb el PSOE. Ho ha fet i ho fa amb mala cara i d’amagatotis, però ho fa. Si no, no s’hauria aprovat la llei contra la multireincidència. Ara bé, Junts vol continuar demostrant que ja no es fia del PSOE, i per això acumula votacions en contra de les propostes socialistes, juntament amb el PP i Vox.

El problema de Junts és que mira la brúixola que li ha d’indicar el camí a seguir, però es troba amb forces magnètiques que li n’alteren la ruta. D’una banda, els incompliments del PSOE. De l’altra, la por de ser vistos com a aliats de la dreta espanyola, una dreta que, tot sigui dit, farà la vida impossible a Junts si arriba al poder. I, finalment, la por que Aliança Catalana li trepitgi el terreny.

Tot plegat fa dubtar la direcció de Junts, que sap que ha de fer algun moviment que complagui els militants i, alhora, atregui els electors que un dia els van votar, però que ara es deixen seduir per altres opcions polítiques o bé opten per quedar-se a casa perquè no entenen les decisions que es prenen.

© El Punt Avui