Dimecres, 29 de juliol

Queda lluny, però Catalunya (encara) vol viure en llibertat

Va ser un 29 de juliol del 1992 i també un 29 de juliol del 2012 i encara que no faci una xifra rodona (34 i 14 anys) em ve de gust recordar-ho entre d’altres coses perquè si no ho fem nosaltres no ho farà pas ningú. Aquells dies el crit “Catalunya vol viure en llibertat” es va fer sentir ben alt. En el primer cas, el juliol del 92, amb els Jocs Olímpics de Barcelona que ho acaparaven tot, més de quinze mil persones (personalment crec que van ser més de vint mil, perquè quinze mil van ser les entrades venudes) es van aplegar al bell mig de la Devesa de Girona per presenciar un concert únic i irrepetible en què es va cridar “Catalunya vol viure en llibertat”, un crit de ràbia i rebel·lió contra les detencions indiscriminades d’independentistes ordenades pel jutge Baltasar Garzón després d’unes detencions contra gent acusada d’haver posat algun artefacte explosiu. Tot havia començat a finals de juny, però va ser el mateix juliol, dies després, que es va ordenar detencions indiscriminades contra gent pel sol fet de ser independentistes. Molts dels detinguts, dels primers i dels darrers, van ser torturats i la no investigació d’aquelles denúncies de tortures va ser la causa que molts anys després el Tribunal de Justícia de la Unió Europea condemnés l’Estat espanyol per no investigar-ho i l’obligués a indemnitzar els que s’havien querellat contra ell. Va ser una gran victòria, tard i a destemps com sempre, contra el sistema que volia evitar qualsevol ensurt durant els Jocs i que va permetre actuar a un jutge i unes forces i cossos de seguretat de l’estat que es van passar per l’engonal l’estat de dret i els més elementals principis democràtics. Tot havia començat amb el Freedom for Catalonia i l’arribada de la flama olímpica a Empúries. Van decidir tirar pel dret per tallar el moviment i a fe de Déu que ho van fer. Amb la connivència del govern de Felipe González i el silenci còmplice de molta (massa gent). D’allà i d’aquí. Amb excepcions, és clar. L’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán des d’El País, un dels diaris que més suport va donar a l’operació Garzón, s’hi va posicionar d’una manera valenta en contra. Aquí, a les comarques gironines molta gent. Jordi Pujol va reaccionar molt tard, però va reaccionar. Quim Nadal va acabar per condemnar com s’havia portat tot plegat. Però recordo els que hi van ser des del primer dia: Tià Salellas, Francesc Ferrer i Gironès, Joan Saqués, per posar tres exemples de persones desgraciadament desaparegudes massa aviat. Van ser molts més. A Girona el moviment de protesta va ser fort. Però hi havia desesperació per les notícies i les evidències de les tortures quan un dels detinguts, Carles Bonaventura, va arribar a Barcelona i vaig veure el seu cos. Després ho va explicar a TV3, a l’informatiu de Salvador Alsius.

Ja n’havien parlat abans la gent de L’Orquestra, el mític programa de Catalunya Ràdio que dirigia Jordi Vendrell. En va parlar amb Modest Prats, Josep Murgades i Josep Maria Terricabras. Va ser l’última vegada, perquè van suprimir un programa d’èxit. Llavors, des d’El Punt ens vam sentir massa sols. Amb Vilaweb, després l’Avui i poques excepcions més, tothom mirava els Jocs. I llavors des del diari van tenir una idea que va ser l’organització d’un concert per fer-ho visible tot i per denunciar les tortures. El lema va ser ben encertat i encara avui El Punt Avui se’l fa seu: Catalunya vol viure en llibertat. I un segon lema: Mai més. Mai més detencions indiscriminades, mai més artefactes explosius, mai més violència. La idea semblava una bogeria. En poc més de dues setmanes organitzar del no-res un gran concert. I ho vam fer. Vaig tenir la sort, comandats per Joan Vall Clara, de participar-hi. De fet ho vam fer tots els que treballàvem al diari, llavors dirigit per Emili Gispert: des de Joan Ventura i........

© El Punt Avui