Quan els mitjans de comunicació han començat a entendre que tenien la diagnosi equivocada, que no era només el paper que estava en crisi, que no hi havia mercat per a cap altra televisió en directe catalana que la televisió pública i que en el món digital no hi havia model de negoci que permetés una monetització suficient per a projectes independents d’una certa envergadura, ja se’ns havia passat l’arròs, que deia l’àvia Neus. Ara ningú sap gaire què fer ni cap on anar. La ciutadania no vol pagar per la informació i ens empassem gripaus a cabassats. Estem vivint un canvi d’hàbits de consum cultural i de comportaments socials que farà que la societat que ve s’assembli a la que hem viscut com un ou a una castanya. La situació de l’ANC, que no té ni prous candidats per ocupar els 77 llocs que s’han d’escollir al secretariat nacional, respon exactament a això. No és la crisi de l’ANC, que una mica també. És la crisi de l’activisme social, és el canvi d’hàbits en la mobilització i la participació, en el voluntarisme i la lluita social. Hi ha qui pensa que els dos sectors es veuen afectats per la llei del pèndol i que tornaran els vells temps. Però espanta el tall generacional que s’observa en tots dos casos. Els que majoritàriament no volen pagar per informar-se són una franja de 18 a 60 anys i la caiguda de la participació i l’activisme també es produeix en el jovent. Que el futur ens agafi confessats si no sabem redreçar-ho!

© El Punt Avui