En un matí emboirat ens aixequem amb la resposta de Teheran a les declaracions de Donald Trump, dilluns a la nit, sobre el conflicte a l’Orient Mitjà. El president nord-americà havia deixat dit amb la seva fatxenderia habitual que la guerra estava gairebé guanyada, però els aiatol·làs li repliquen que no en té ni idea, i que només s’acabarà quan ells ho diguin. I mentrestant la resta del món anem contenint la respiració, no sigui cert el que desvela la cadena nord-americana ABC News sobre les cèl·lules terroristes dorments que es podrien estar reactivant arran de l’assassinat l’Ali Khamenei.

L’hemeroteca ens recorda que, quan l’Estat espanyol governat per José María Aznar va donar suport a la guerra a l’Iraq promoguda des dels Estats Units, una de les conseqüències va ser l’atemptat de l’11 de març –avui fa 22 anys– a Madrid. El consol que ens queda és pensar que l’estira-i-arronsa entre Trump i Pedro Sánchez potser ens traurà del punt de mira dels fanàtics capaços de fer-se saltar ells mateixos pels aires i arrossegar uns quants innocents amb ells.

A banda d’un neguit generalitzat que transcendeix les converses d’ascensor, la guerra esperonada per Israel amb l’excusa barata de les armes nuclears –amb la mateixa credibilitat que les armes de destrucció massiva de l’Iraq–, ha fet esclatar totes les alarmes econòmiques d’Occident. L’augment dels costos dels hidrocarburs fa trontollar un sistema capitalista que encara no ha fet els deures –perquè no els vol fer– per a la transició energètica. Després del terrabastall d’un dilluns en què el preu del petroli es va disparar, ahir les gràfiques van anar tranquil·litzadorament a la baixa, després de les declaracions triomfalistes de Trump. S’ha de dir, però, que aquestes declaracions han estat matisades pel secretari de la Guerra, Pete Hegseth, que adverteix que els atacs continuaran el temps que calgui “fins que l’enemic sigui completament derrotat”. Sembla que la retòrica bel·licista no passa mai de moda, com tampoc els clixés del personal que tria Trump. Aquest Hegseth, que es presenta davant la premsa com un madelman encorbatat, ha estat acusat per la seva pròpia mare de ser un masclista maltractador i egocèntric, i, com era presumible, se l’ha vinculat amb diversos abusos sexuals.

En qualsevol cas, i mirant-nos una mica el melic, el que no s’acaba d’entendre és que els ciutadans normals ja estiguem pagant la gasolina i el gasoil més cars quan allò que ens omple els dipòsits són derivats d’un petroli que va ser extret, refinat i distribuït molt abans que esclatés el conflicte. Bé, sí que s’entén si reconeixem que estem en el regne de l’especulació, amb reis reconvertits en multimilionaris gestors de grans corporacions que sempre trobaran la manera d’augmentar els seus dividends, hi hagi pau o hi hagi guerra. A veure si Sánchez cedeix a les pressions dels seus socis i se’n surt amb un nou escut social com el que es va posar en marxa amb l’inici de la guerra a Ucraïna. De moment, ja hem tornat a veure el cinisme habitual –per no dir estupidesa– per part del líder del Partit Popular. Alberto Núñez Feijóo, que ha aplaudit ostentosament la guerra a l’Orient Mitjà i l’actuació d’Israel i els Estats Units, ara demana rebaixes fiscals perquè les famílies no en pateixin les conseqüències. Una petició molt poc coherent amb el vot que va tombar al Congrés, fa només dues setmanes, el projecte per implantar un topall de preus per a béns i serveis en casos d’emergència (Junts i Vox també hi van votar en contra).

Al seu torn, la Unió Europea continua repetint el trist paper de la divergència que ja ha interpretat en el genocidi de Gaza. Tenim d’una banda la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, carregant-se directament el multilateralisme i dient que la UE ja no pot dependre d’un sistema basat en regles i que s’ha de preparar per a una nova realitat. És com si es preguntés: total, si Trump i Putin ja ho estan fent, per què no ens hi afegim els europeus? Afortunadament no tothom pensa el mateix i la resposta del president del Consell Europeu, António Costa, ha estat contundent, rebutjant que el món s’organitzi a través d’esferes d’influència unilaterals, i defensant el dret internacional i la Carta de les Nacions Unides.

Només a tall de recordatori, de manera molt resumida per a qui no domini les institucions comunitàries: la Comissió Europea (Von der Leyen) i els seus comissaris són el “govern europeu” que porta a la pràctica les decisions del Consell Europeu (Costa), que està format pels respectius presidents o caps de govern de cada país. I aquí ve la brega, amb cadascú reaccionant segons els seus propis interessos. Des dels que donen suport completament a Trump, com França –que a més ha aprofitat per treure la pols a la seva ambició nuclear, precisament amb el suport de Von der Leyen–, fins als que rebutgen obertament la guerra, com l’Estat espanyol, els que ho fan més discretament, com Àustria o Irlanda, i els que intenten passar de perfil (la majoria).

© El Punt Avui