Fa pocs dies, vaig preguntar a una amiga què en sabia, de l’Antoni Marí. Em va dir que l’havia visitat recentment i que estava molt malalt. Ella mateixa, que va ser alumna seva quan fa una cinquantena d’anys estudiava història de l’art a la UAB i sempre va mantenir-hi un contacte, em va comunicar la mort d’aquest assagista, poeta, novel·lista i, em consta, gran professor de teoria de l’art. No ho havia oblidat, però posem-hi que estava latent a la memòria allò que aleshores vaig recordar vivament: durant els meus primers anys com a periodista cultural en aquest diari, esperava que Marí publiqués un nou llibre per tenir el pretext d’entrevistar-lo. Volia escriure que “per així conversar-hi”, però, de fet, sobretot volia escoltar-lo: l’entrevistava amb l’actitud de qui assistia a una classe amb la convicció d’aprendre-hi. M’han revingut moltes coses que em va dir, com ara, a propòsit de la novel·la El camí de Vincennes, en què va imaginar la trobada un dia del 1749 entre Rousseau i Diderot a la presó on aquest estava reclòs, que és un fracàs de la humanitat que no s’hagin realitzat els valors de la Revolució Francesa: no hi ha ni llibertat, ni igualtat ni, encara menys, fraternitat. O aquesta idea: que, més que de la bellesa, l’art és una recerca del coneixement. Com és que vaig preguntar per Antoni Marí, a qui feia temps que no veia, poc abans de la seva mort? Un mal pressentiment? Encara és més estrany que pensés en Gino Paoli unes hores abans del seu traspàs. A més, tinc la sensació que ho vaig fer com si intuís la mort imminent de l’autor d’una de les cançons que més estimo, Senza fine: “Sense fi, arrossegues (arrosseguem) la nostra vida, sense un instant de respir, per somiar, per poder recordar allò que ja hem viscut.”

© El Punt Avui