Fa una trentena d’anys em van col·locar un “pont” a l’arcada superior que em va caure fa poc en trencar-se les dents que el sustentaven: potser a conseqüència d’una intervenció prèvia en què em van arrencar dos queixals a la part inferior (“el pont” va haver de treballar massa?) que se substituiran amb implants. Confiant en el meu dentista i la seva ajudant, està en procés de solucionar-se: haurà de passar un temps, durant el qual aniré menjant com pugui, i em costarà diners. No ho explico per fer llàstima amb un problema personal. M’arruïnaré, però amb la fortuna de poder-ho pagar. Aquest problema el pateix molta gent, sobretot si no pot assumir el cost per arreglar-lo. Vaig preguntar a la gentil gerent de la clínica dental si la factura desgravaria en la declaració d’Hisenda. Em va respondre que, des de fa 25 anys, ni tan sols això és possible quan, pel que fa a la salut bucodental, la sanitat pública pràcticament només cobreix les extraccions. Hi va afegir que li sap greu quan presenta un pressupost a una persona i s’adona que no podrà pagar el tractament. Sobretot en el cas dels implants, són intervencions cares i d’aquí que la Seguretat Social es resisteixi a assumir-ho. Això quan no es tracta només d’una qüestió estètica: sense dents i queixals, el procés digestiu queda afectat. I més coses. Les dentadures postisses són menys cares, però no són una solució òptima i tampoc no les pot pagar tothom. Em consta que hi ha dentistes i entitats que fan aportacions solidàries. També que hi ha lluites per a una major cobertura pública dels “problemes bucodentals”. Alguna cosa s’ha aconseguit, però no prou per posar remei al desdentament de tants que així també pateixen els efectes de tanta desigualtat social.

© El Punt Avui