Segueixo amb atenció, però sense cap passió, el debat actual sobre el futur del finançament autonòmic; sense passió, per avorriment. Hi portem molts anys –tota la meva vida acadèmica, 50 anys!–, i en segueixo escoltant molts que parlen sense saber-ne; i d’aquells qui en saben constato com en molts casos el seu alineament amb el partit al qual es vinculen els fa totalment previsibles. Els ultraperifèrics i els qui no devem obediència orgànica a cap partit, per a bé o per a mal, tendim a pensar que la gesticulació observada del sí però no i del no però sí forma part de l’oasi català. Aquest fins ara ha estat amb confluència empresarial amb la capital de l’estat i amb manca de renovació, pel que respecta a la governança interna, dels qui manen realment al país.

En el tema del finançament autonòmic cansa que no se sàpiga veure que l’acció pendent és sempre política, i no la manca d’una diagnosi de situació més precisa a càrrec d’una nova comissió ad hoc. I ho dic jo, que exhibeixo en el meu currículum acadèmic la pertinença a múltiples comissions, sense ser comissionista de cap d’elles. Res així no canvia. O canvia molt poc. Ja es pot reconèixer que allò que tenim sobre........

© El Punt Avui