Recordo, fa molts anys, quan vaig anar per primera vegada d’excursió a Andorra amb la meva escola, els Maristes del passeig de Sant Joan de Barcelona, cap a finals dels setanta. Quan entràvem al país veí vaig tenir una sensació estranya però alhora familiar: tots els rètols de les botigues i establiments i també tota la senyalística pública estaven escrits en català, la llengua que jo parlava a casa i amb la majoria de gent, excepte a l’escola. Recordo que vaig tenir una sensació d’orgull però, al mateix temps, de certa desorientació. Vaig pensar per què no era possible que a Catalunya passés el mateix, però els meus companys maristes em van explicar que el franquisme havia fet molt de mal a la llengua catalana i que tot just ens n’estàvem recuperant, lentament.

Fa poc vaig tenir una reunió de treball amb una empresa andorrana i vaig tenir una sorpresa similar. Tota la reunió on line es va fer en català i, quan vaig preguntar en quin idioma impartien la formació em van dir que, efectivament, tot ho feien en català. Tot i que el català a........

© El Punt Avui