Dimecres passat el president Pedro Sánchez va donar el tret de sortida a la campanya electoral. Per a ell, no era fàcil trobar ni el moment ni el relat adequats, però, una vegada més, les circumstàncies se li han alineat. Els escàndols de política interior han quedat en segon pla i el president Trump li ha regalat l’eslògan i gairebé el programa per presentar-se de nou als comicis. El No a la guerra és un emblema amb tradició en àmplies capes de la societat i ens remet a episodis no tan llunyans. Amb aquesta consigna, i sense gaire esforç, despulla del lema les formacions de la seva esquerra i se l’apropia. Una jugada mestra.

Però per arribar fins aquí ha hagut de traspassar, prudentment o imprudentment, algunes línies delicades en política exterior i en matèria d’aliances. El vet a la utilització de les bases nord-americanes a Espanya en el conflicte amb l’Iran pot tenir, segons com evolucioni, un cost polític i econòmic considerable. Enfrontar-se amb qui assumeix més del 80% del pressupost de l’OTAN i que reclama que els aliats hi contribueixin amb un 5% del PIB –quan aquest any, per primera vegada, amb prou feines hem arribat al 2%– és, com a mínim, agosarat.

Recordem que el 2003, en la desfilada de la Hispanitat, el llavors cap de l’oposició, José Luis Rodríguez Zapatero, no es va aixecar al pas de la bandera dels Estats Units com a protesta per la guerra de l’Iraq. El cost polític d’aquell gest va ser rellevant. Ara, amb un Trump imprevisible i colèric, podria ser encara més alt.

Mentrestant, a la política interna li creixen els problemes. No hi ha pressupostos ni a Espanya ni a Catalunya, i tot indica que la situació s’allargarà, tret que després de les eleccions andaluses hi hagi un gir de volant inesperat. Els resultats de les darreres autonòmiques deixen una conclusió clara: el PSOE, sense Catalunya, no pot governar. Una dada que els seus assessors estudien amb lupa. Tot i això, encara els costa assumir que sense els vots de Junts no poden aprovar pràcticament res.

L’estratègia de pactar decrets llei amb una oposició afí i amb agents socials per construir una campanya mediàtica potent, amb l’objectiu de pressionar Junts perquè els validi sense negociació, fins ara no ha funcionat. Els pressupostos i les lleis es negocien amb qui vols que te’ls voti, i batejar-los amb noms atractius com “escut social” pot confondre, però no substitueix el diàleg polític. És una maniobra poc efectiva.

A Catalunya, el govern ha fet un nou moviment unilateral anunciant el pressupost per al 2026 només negociat amb els comuns, en un intent de pressionar ERC, que es nega a abordar-lo mentre el PSOE no compleixi el traspàs de l’IRPF. Un compromís signat que la ministra María Jesús Montero continua vetant. És evident que un país no pot viure indefinidament sense pressupostos. Però quan no s’aconsegueix que el Parlament els aprovi, potser hi ha un problema de lideratge, d’empatia negociadora o de falta d’un projecte clar. Governar exigeix més que anunciar xifres i plans.

I el resultat de l’acord amb els comuns dibuixa uns comptes més propis de qui mira amb recel el teixit empresarial i els creadors de riquesa que no pas d’una socialdemocràcia moderna i competitiva que valori l’estalvi i el treball.

És clar que si el president espanyol veu l’oportunitat i convoca eleccions, tot se n’haurà anat en orris. I qui dies passa anys empeny.

© El Punt Avui