No costa gaire de saber que Iran està sotmès a un règim politico-religiós radical que reprimeix violentament la dissidència, que sotmet les dones iranianes a un règim d’esclavitud social i domèstica i que exalta i practica el terrorisme contra tots aquells que considera enemics de la seva missió, il·luminada per una doctrina islamista feta a la seva mida. Tampoc no costa gaire de saber que els EUA han mantingut, tradicionalment, una actitud intervencionista en la política interna de diversos països, per forçar les seves classes dirigents a governar favorablement als interessos econòmics i geoestratègics de Washington. Ni de saber que han utilitzat la força de les armes i la imposició de règims autoritaris si els ha semblat necessari per aconseguir els seus propòsits, com ara es proposen de propiciar-los a l’Iran. Aquesta disputa, doncs, no té res del bé contra el mal, ni dels bons contra els dolents, ni dels demòcrates contra els autòcrates, ni d’Occident contra Orient, perquè aquest conflicte no s’inspira en termes morals, sinó en la perspectiva dels beneficis que propicia l’aliança entre els EUA i Israel. Per aquest motiu, no és acceptable que la polarització extrema, que domina el debat polític a l’Estat espanyol, forci l’opinió pública al reduccionisme d’escollir obligatòriament un dels dos bàndols, ni a identificar el posicionament del govern de Pedro Sánchez amb un decantament proiranià. Ni tampoc no ho és que les innegables connotacions electoralistes que segurament té la resurrecció del “no a la guerra” per part de Pedro Sánchez invalidi la importància de rebutjar els atacs unilaterals i d’alinear-se amb els partidaris de resoldre els conflictes mitjançant la mediació i el consens dels tractats i dels organismes internacionals. Ni la fermesa de no deixar-se intimidar ni per les bravates d’un descordat Donald Trump ni per la submissió servil que, més o menys dissimuladament, li professen els buròcrates pixatinters que representen el nucli dur de la UE.

© El Punt Avui